Pel Pare FRANCESCH MULET(1624-1675)"el Quevedo Valenciá"
Reunides
y publicades per primera vegada, ab los únichs
apunts biográfichs que del autor es coneixen,
PER
EN CONSTANTI LLOMBART
VALENCIA.- 1878

TRACTAT DEL PET

I

De assò de tirarse pets
y rotar per lo traser,
Un tractadet ne vullc fer
Per a ignorats y discrets.
Asentats uns notadets
Podré en major claritat,
Indagar en puritat
Del pet la esencia y substancia,
Perque no hiaja ignorancia
De esta important veritat.

II
Nota primer; qu’el petarse
No está prohibit per lley,
Y així al vasall com al rey
Los es llicit desventarse.
Ni crech jo que puga darse
Principi mes evident,
Quant tots crehuen firmement
 ser cosa molt natural,
y el no haber hi ningun mal
en obrirli porta al vent
 
III

Nota enseguida; que el pet
Sent efecte de una  causa
Interior, y que en gran pausa
Va rodant per lo secret,
No perteneix, segons dret,
Al juhí y coneiximent
De la esglesia, si no ment
Aquell adagi que indica,
Que la esglesia no judica
Lo que pasa interiorment

IV

Nota tercer; que tot pet
Sent efecte necesari,
Es mixto de voluntari
No en infieri sino en fet.
Segons este notandet
No es pot lo pet evitar;
Mes podrá, á tot tirar,
Suspendre per un breu rato,
Hasta donar de barato
Lo que li pot costar car.

V
Nota quarta; que de cosa
Tan substancial com lo pet,
No s’en trata en ningun dret,
Facultat ni lley ni glosa;
Gran descuit, y que a mi em posa
En la major confusió,
Vehement que hasta Salomó
Que de tot va disputar,
Lo pet s’el volgué deixar
 Arrimat en un racó.

VI

Nota també; que no obstant
Que de pets hiá gran collita,
May hiá qui li pose dita
Ni la arrende per un tant
.¡quin punt tan interesant
a la industria popular!
En éll debien posar
Ses mires les societats,
Y no deixar mal-lograts
Tants pets com vehuen tirar.

VII

Asentada esta doctrina
Que mes certa no pot ser,
Averihuem qué ve á ser
Assó de  la  perrorrina.
Si es meteria crasa ó fina
Si es ent de rahó o real,
Si es el petarse bó ó mal
Quants siguen els seus efectes,
Y quánt pot patir defectes
Lo petar de cada qual.

VIII

Siga, puix, la conclusió:
Qu’el pet es un poc de vent
Molt corrupt y pudent,
Que pren tan mala impresió
De pasar per lo canó
Y per altres parts merdoses
Que componen les sabroses
Reliquies de tot menjar,
Y per lo budell cular
Colen sempre rejuploses.

IX

Probatur: Que el pet es vent
Es per sí cósa tan clara,
Que es per demés que jo ara
Probe lo que es evident.
Lo rohido que se sent
Quant lo cul esta petant,
Y el desvanirse al instant
Lo que s’ou y no espot veure
Que el pet es un vent volant.

X

Que del pet la gran pudor
No siga propia del vent,
No es cosa menys evident,
Perque lo vent no te olor.
Ergo de causa interior
Li prové la corrupció;
De la merda o cagalló
Es de creure li provinga
Y que ja fora, es retinga
Lo que contragué el caixó.

XI

¿Qui ignora les qualitats
que solen contraure els vents,
de pasar per llocs pudents
y per póbles apestats?
De así les enfermentats,
De asi les constelasións
De unes altres poblacions
S’en pasen molt fácilment,
Sent qui les porta lo vent
Y ses males impresións.

XII

Confirma ser veritat
 el tindre tot pet pudor,
Mes no de un mateix olor,
Puix hiá gran diversitat.
Uns ólen a socarrat,
Altres saben a rostit,
Aquells suponen enfit,
Aquells altres diarrea,
No pochs denoten marea
Y lloch de ahon han eixit.

XIII

Sentat, puixque el pet es vent,
Anem ara á averiguarhi
Si es un vent elementari
Y reté el sér de element.
Ell es principi evident
Que tot vent es sech y fret;
Calitats que no te el pet
Que es molt calent y humit,
Puix á pets se escalfa el llit
Y se humeta el faldaret.

XIV

Mes diu la filosofía
Que no hi pot vacuo haber,
Fent la esperiencia saber,
Que tot buit el aire omplia.
Si fora cert, jo ho creuria;
Mes no, puix veiglo contrari;
Puix qui buida el seu armari
Del vent qué té per lo cul,
Allaujera son baul
P’el forat del tafanari.

XV

Probatur mes: sent lo vent
Lo que sol aigua portar,
Lo vent que nos fá petar
Anuncia merda corrent.
Ergo sols será element
Per la part que mou tronades,
Y al punt en fá apedregades
De choriços, mondonguilles,
Cocos, confits, peladilles,
De que n’ompli les privades.

XVI

Que el pet, sent un poc de vent,
Dega ser cosa molt fina,
Qui no ho coneix, poch atina
La finor de este element.
Cada dia estém vehent
Que despres de ben tancades
Les portes, y encortinades,
Sol colar un vent tan fí,
Que ni la mel per allí
S’en eixiria á vegades.

XVII

Mes no obstant esta finor,
Pren lo pet del lloc ahon pasa,
Lo de ser materia crasa,
Com ho indica la pudor.
Ben clar ho diu la espesor
Que patix lo pobre nas,
Puix molt asovint vorás
Que el vé casi a entabuixar,
Y per forsa has de tapar
Y girar la cara atrás.

XVIII

Aquell núbol tan espés
Que en lloch se sol formar
Per ahon molt se sol petar,
Ho confirma més y més.
Aplegant á tal ecsés
Que á molts ha fet desmayarse,
Y no pochs allí quedarse;
Puix del mateix Jesuchrist,
Una imátge s’ha vist
Lo nas en la ma taparse.

XIX

Fon lo cas, segons contaren,
Y no faltá qui ho creguera,
Que es mogué tal fumaguera
De cols que uns frares mentjaren.
Els uns desmayats quedaren,
Altres del cor enfuchiren;
Altres, torbats, presumiren
Se hauria tapat lo nas
La imáge, per ser tan cras
Lo fetor que tots sentiren.

XX

Que el pe no es ent de rahó,
Sinos un ent molt real,
Es verita lliteral
Que no té interpretació
Nos pot be desenganyar,
Puix lo pet no es pot formar
Per virtut imaginaria,
Sino por via ordianria
Del ventre y budell cular.

XXI

Ent de rahó li dirás
Al que en acabant de eixir,
 Es deixa olorar, sentir
 De les orelles y el nas.
No que el canó de de detrás,
Atapit com un mosquet,
Fá lo tro segons lo tret,
Y aixiquant mes carregat,
Pega el tro mes esgarrat
Y es deixa oir lluntet.

XXII

Si el corrompres y escoltarse,
Com digué el papa Gregori,
Es un acte posesori,
Que en tot cor deu encontrarse,
Encara que pet palparse
No pot en les mans, ni dents,
No li falten accidents
Que el comproben ent real,
Sent ú la pudor merdal
Que comunica als presents.

XXIII

Si tirar pets es bo ó mal,
Son figues de altre paner,
Ni es deu tirar al carrer
En este punt tant substancial;
Aquells que diguen que es mal,
Serán algo fetillers,
Hipócrits, mal faeners,
Que fen ascos de un mosquit,
No reputen per delit
Tragarse gamells sancers.

XXIV

Del mateix parer serán
Los papes bisbes y reys,
Y els que profesen les lleys
De noblesa ú home gran.
Los motius que alegrarán
Son que lo estan no ho perment,
Y menten, puix en secret
No reparen de petarse,
Sent lo mateix qu’encontrarse
Asoles, que cluixca el pet.

XXV

Contra el parer de estos tals
Milita directament,
Lo dir de tota la gent
De que los pets no son mals;
Donant rahons tan cabals,
Y probes tan evidents,
Que els mes curts enteniments
Les coneixen per lo clar,
Podenlos casi palpar
Ó  bé en les mas ó en les dents.

XXVI

Primera; convé petarse
Descarregant lo baul,
Y despedint per lo cul
Lo vent que en éll sol posarse;
Sent molt bo per a lluirarse
Del grunyiment dels budells,
Puixlo vent tancat en ells
No tenint per ahon eixir,
Podria molt be esclafir
En terremots á parells.

XXVII
Segona: es molt convenient
No jafarli al pet loca,
Sino redó com un nap
 Afluixarlo prontament.
Puix semejant jafament,
Es motiu de que el faldar
Es sol á voltes pintar
De alguns flochs y botellins,
Que al cul y pels llochs veins
Se acostumen a pegar.

XXVIII

Tercera: si al qui estornuda
 Norabona li doném,
Dientli, nos alegrém
Que en lo estornut Deu lo ajuda;
¿per qué quant la sort se muda
estarnudant p’el traser,
tan mal criats ham de ser
que no enshabem de alegrar,
y no lo ham de saludar
y ferli aqueste plaher?

XXIX

Quarta. Sols per la costum
Es presis que el pet bo sia,
Puix causa tanta alegria,
Prescincint tot del forum;
A qui li danye este fum,
Al foch no vullga acostarse,
Y si no deurá taparse
Pronte lo nas en la má,
O be forços li será
En bon ordre retirarse.

XXX

Quinta y ultima: hasta ara
 no es sap que tirarse pets,
ni als ignorants, ni als discrets
los haixca eixit a la cara.
Ergo es consequencia clara
Que una cosa tan corrent
Siga del tot convenient;
Y en cas que algú noheu cregués,
Que vinga y li bes el ces
Al que peta mes pudent..

XXI

Sobre els efectes dels pets
Em pareix hiá tant que dir,
Que crech ne podria omplir
Tres o quatre tratadets.
Mes si ignorants ó discrets,
Tot hom al pet es deudor,
No dubte será millor
Tallarli á la ploma els pasos,
Puix se li unflen els nasos
Y els aplega la pudor.

XXXII

Es puix efecte del pet
Llevarle melancolía,
Y causa molta alegría
Al pobret que caga estret,
Veurelo de matinet
Probar si podrá cagar;
Despres mig dia esforçar,
Y si no pot fins la nit,
Antes de anarsen al llit
O cagar o rebentar.

XXXIII

També lo tirarse pets
De aqells grósos y esgarrats,
Fá als adormits, despertats;
Als que estan trists, alegrets;
Dona facundia als discrets,
Fa parlar als silenciosos,
Fá contíndrer als fogosos.
Confundir als presumits
Dona cap als erudits
Y descarrega als flatosos.

XXIV

Lo petarse p’el matí,
Segonsreferix Isopo,
Dia un llobás vell y dropo,
Es bon senyal per a mi.
Jo sé que á molts sucsuí
Lo mateixque á aquell llobás,
Puix lo rotar per detrás
Pronostica molt bon dia,
 y que tot éll no hi hauria
Cap desgracia ni fracás.

XXXV

Efecte es també del pet
Deixar fer bé les coccions,
Y ajudar als cagallons
A que pasen per lo estret;
Ell es qui solta el masclet
Y lo quí els conductes obri;
Ell dona eixida al que encobri
Lo cuarto fosch de la panja,
Y com si fos una manja
La ventilla li descobri.

XXXVI

Per fí, lo efecte mes ver
Que de tots los pets se admira,
Es de que auell que s’els tira
 Participa lo primer.
Ni el seu nas es lo darrer
Qui perfectament coneix
Si oloren á carn ó peix,
Hasta que la gran fragancia
Esparcida perla estancia
diu tot hom qué li pareix.

XXXVII