Carrer La Rugla, 90 (Anecdotes de gent d'Alzira) per Josep LLuís Andrés
Títols:
-Seixanta anys amb la falla Cami Nou.(vore)-Estandate de Reconquista(vore)
-El Segrelles que no va poder ser(vore).
-Dijous Sant; 2002, IV Centenari del Convent dels Caputxins(vore).
-El dia de Gloria; Al carrer de la Rugla(vore)
-El Fantasmes de Tulell (vore)
-La fallera que no va ser(vore)
-La Santa Creu; Els Últims de la Processó
-La processó del Silenci (Josep Lluis Andrés.( lasprovincias22-03-08)
-Sant Bernat, Germandat del poble.(lasprovincias)
-Recuperació històrica(lasprovincias)
No vull que te mire ningú cara a cara,
Tinc por que me roben eixa risa d´0r…
Qui puga mirar-te com jo desitjara,
Que puga voler-te des de el fons del cor.Sultana que engiçes per mora i cristiana,
Regina Alzirenya d’un poble amb progrés.
Deixa-m que te mire, guapa sobirana…
Deixa’m que te cante hui, CLARITA ANDRÉSEnrique P. Aranda Piera.
Alzira, desembre 1946El passat mes de setembre em vaig assabentar, per mediació dels meus nebots Pepe i Amparo, del nomenament de María com a fallera major de Camí Nou per al present exercici. Va ser una grata sorpresa, ja que aquesta elecció significava que María anava a ser fallera major de Camí Nou per segon any consecutiu, produint-se d’aquesta manera un fet sense precedents en la historia de la falla, axí com també, en la historia de la nostra família, tot pel simple fet d’haver coincidit amb l’any 2006, just seixanta anys després del nomenament d’una altra fallera major de la falla Camí Nou i de remembrança ben entranyable, com ho va ser el de la seua iaia Clara.
L’any 1946, va estar un any ben especial per al poble d’Alzira i el pòrtic de la consolidació de la seua festa fallera. L’economia local començava a refer-se després de la foscor de dues guerres, primer la espanyola i tot seguit l’europea. La fortuna que havia estat esquiva durant els anys dels conflictes, va voler aliar-se de nou amb els alzirenys, i de manera particular amb el homes del camp, ja que el preu de les taronges i del arròs adquiriren nivells desconeguts. L’activitat agrària presentava un panorama esplèndid i de creixement immillorable.
I ben cert és que la nova situació econòmica va desembocar en importants guanys de tota classe, Totes les festes del poble van millorar d’allò més. Les de les barriades, les de Sant Bernat, les de la Mare de Déu de Lluch, les de Setmana Santa i sense dubte, les falles.
Ara, la llarga distància produïda pel pas dels anys no ha aconseguit esborrar de la meua memòria la imatge idíl·lica d’aquella Alzira camperola que a l’hivern feia olor a taronges blanques i de garrofes pansides, i al estiu de meló d’Alger i de pimentó en salmorra. Era la ciutat travessada per un riu sense aigua amb un pont de pedres gòtiques i dues passarel·les modernes, i on totes les dones portaven un pentinat ondulat a l’estil de Rita Haywort i els homes anaven amb vestits de color gris marengo i sabates de xarol a imitació de Cary Grant. Era una ciutat encara rústica però amb moltes ganes de viure i créixer, on tos ens coneixíem, i on es tenia gran mirament i respecte a les persones considerades il·lustres.
Durant els últims mesos d’aquell any 1946, i mentres la tardor portava una nova enramada de fulles daurades, els cors dels fallers bullien amb la força d’un volcà en erupció que busca expandir-se sense contemplació, provocant el naixement de projectes que acabaren modificant el panorama faller. En la reunió de la Junta Local del dia 15 de novembre del 1946 es va regular el nombre de falleres que hauria de tindre cada comissió. Es crearen els programes radiofònics fallers que es van començar a emetre el mes de febrer del any següent. I en finalitzar l’esdentada reunió de la Junta Local del 15 de novembre, el senyor delegat de les falles infantils don Juan Ortega Vicente, va proposar el nomenament per l’exercici venidor del 1947 i com primera fallera major infantil de la història d’Alzira, la xiqueta Mª del Carmen Suñer Picó.
La Falla de Camí Nou, aleshores del carrer General Asensio, no va plantar falla aquell any 1946, però passat el mes de març, quant la primavera ja es dibuixava en les flors blanques dels tarongers i les aromes dolces regaven els carrer d’Alzira, la comissió de l’any 1945 presidida pel senyor Francisco Garcia España es va reorganitzar novament, i amb tanta força,que va aconseguir cimentar la base solida d’una gran comissió fallera que a l’any següent, el 1947, va fer la millor festa i va plantar la millor falla del poble, iniciant un camí sense retorn que la conduiria a ser la primera i la mes gran de totes les falles d’Alzira.
Semblava que els déus de la benaurança s’havien instal·lat al nostre barri i,d’alguna manera, també a la cas dels meus pares que gaudien d’un periode de felicitat incommensurable. La meua germana Clara passejava ales hores amb el jove faller Bernardo Magraner, el qual va saber menejar els fils adequats i fer raonaments necessaris per aconseguir que la seua novieta fóra la fallera major del proper exercicis 1947, així va ser. Un dissabte per la nit del mes de desembre del 1946, la casa es va omplir de gom a gom de fallers que vingueren a complimentar a la nova fallera i els seus familiar. Arribaren carregats amb un cabàs de regals i de versos escrits pels senyors Enrique P Aranda Piera i Enrique Pérez Presencia, tots dos poetes de la falla Camí Nou. Aquella nit, la mare va parar taula amb uns plats reblits de dolços nadalencs que la meua iaia Anita havia elaborat personalment, i que ben adobats amb les corresponents copetes de licor, propiciaren una festa que es prolongar fins a la matinada. El replanell de l’escala de la casa, ben protegit per la barana modernista de ferro colat, va servir de púlpit improvisat per llegir els versos i els discursos de rigor d’una vetllada fallera que va finalitzar amb la intervenció del senyor Antonio Rubio, el qual va cantar un suculent repertori de melodies modernes.Va se una nit d’indeleble record per a tota la família,però si he de ser sincer, he de dir que ho va ser de manera veritablement especial per al meu germà Salvador, que a pesar de ser un xiquet de curta edat, va quedar impregnat, ja per sempre, d’eixa màgia espiritual i profund que té la festa més gran del poble valencià.
Enguany, el destí volgut revifar temps passats, ens ha convidat a reviure amb joia les emocions que la joventut propicia els anys transformen en records nostàlgics de difícil oblit. Ara seixanta anys després del nomenament de Clarita Andrés com a fallera major de Camí Nou. Déu Nostre Senyor ens ha permès compartir novament la mateixa alegria i el mateix goig am la seua néta Maria en representar per segon any consecutiu la nostra falla, i tot sense oblidar que eixe mateix goig el gaudiríem també, no fa molts anys, amb la seua filla i les seues nores.
Aquestes són finalment les coses bones de la vida, les que done llustre als anys viscuts amb intensitat, sobre una terra fèrtil, càlida, i profundament aromàtica.Josep Lluis Andrés
Va ser una vetllada memorable i difícil d’oblidar. A les deu i mitja de la nit del dia 22 de juliol del 1966,l’espectacular teló del Gran Teatre alçava el vol i donava pas a la primera escena de l’obra teatral escrita pel jutge alzireny, el senyor José Mengual Peris, que representa la vida i martiri dels sants patrons d’Alzira Bernat Maria i Gràcia. L’obra es deia Estandate de Reconquista, però per raons d’adaptabilitat a les necessitats de l grup teatral que la representàrem aquella nit, li férem unes modificacions al text original per tal de simplificar la posada en escena, i li canviàrem el nom per El Martirio de San Bernardo.
Aquell 1966, va ser un any de gran activitat teatral a Alzira, D’una banda estava el grup de teatre del Frente de junventudes, i d’altra el Club Amunt, n’associo juvenil que es va formar durant l’estiu de l’any 1964, i que per aquella època desenvolupava una activitat teatral frenètica. Va ser, veritablement, un període esplèndid en la vida cultural alzirenya, i que l’oportuna habilitat del president de l’Arxiconfraria dels Sants Patrons, el senyor Manuel Montagud, va saber rendibilitat a favor de la seua institució aconseguint implicar al Club Amunt amb el projecte bernardí que presidia.
(fotografia: Gran Teatro).
El Senyor Montagud va oferir la seua col·laboració més incondicional al grup de teatre del Club Amunt amb la finalitat que l’obra de teatre del martiri de Sant Bernat es representarà una vegada mes al Gran Teatre, i a mes amb el valor afegit de recollir diners per ajudar a les obres del nou asil d’ancians Teresa Jornet que s’estava construint aquell mateix any. I com el vent bufava a favor, la proposta va quallar de seguida i sense que els joves socis del Club sabérem ben be els problemes que un muntatge d’aquestes característiques sol comportar.
Però el ben cert és que la il·lusió era gran i de seguida es va ajuntar un bon grup de persones disposades a treballar. Aparegueren las velles glòries del teatre alzireny, persones experimentades en aquestes mampreses que no dubtaren ni un segon a col·laborar amb el projecte i a invertir les millors hores de la seua vida, i fins i tot, els seus diners. De la direcció es va fer càrrec el senyor Rodolfo Clari i de la direcció tècnica el senyor Antonio Pérez que va llogar els decorats a la firma valenciana Viuda de Francisco Pastor a mes de fer servir també elements escenogràfics propietat de l’Arxiconfraria, com ara l’arbre del martiri i el pou del pati de Pintarrafes, els quals, el senyor Montagud guardava amb molta cura al magatzem del molí familiar del Pont de Xàtiva. El vestuari procedia de la coneguda casa Insa de la ciutat de Valencia. I a l’hora de fer el repartiment dels personatges no hi hagué cap problema, el paper del pare Sant Bernat el va interpretar el senyor Herminio Plaza, que ja el tenia assignat des de feia molts anys. Amparo Baldoví va interpretar a la perfecció Maria O Zoraida, i Inmaculada Pérez va donar vida de manera magistral a Gràcia o Zaida, a pesar dels problemes que va tindre en el moment de ser degollada per Zulema que involuntàriament .li va arrancar la llarga cabellera artificial, i també,en el difícil moment de la mort de Sant Bernat en què el mateix Zulema no encertava a enganxar al front del sant màrtirs l’adhesiu que simbolitzava el clau, mentres del pati de butaques s’escoltava el murmuri del protagonista que deia:
-José Luis, no ho fases tan fort que em mataràs de veritat.
Aquella nit, el Gran Teatre es va omplir de gom a gom. El públic alzireny estava il·lusionat de tornar a veure el martiri de Sant Bernat, i a més a més, la causa última era una bona causa. Al escenari ens ajuntarem un bon elenc d’actors aficionats,Salvador Pérez, Carlos Guillem, Vicente Pérez, Antonio Molina, Carlos Soler, Alfredo Sanchis, Enrique Pellicer, José Carcel, Alejandro González, Mª Amparo Pla, Jaime Vila, Josep Lluís Andrés i Francisco Pellicer que va fer d’apuntador.
Aquella ve ser novament una de les poques ocasions en què els alzirenys pogueren gaudir d’un teatre que perla de les nostres coses, que narra els esdeveniments històrics més pròxims a la nostra ciutat i a la nostra comarca, d’un teatre, en definitiva, de la nostra terra.
I la nit de Sant Jaume, el senyor Manuel Montagud i la Junta directiva de l’Arxiconfraria dels Sants Patrons, com mostra del seu agraïment, ens convidaren a sopar d’entrepà a la terrassa de l’Hogar del Camarada.Josep Lluís Andrés
(Escrit a Màrtirs, Sant Bernat 2006)El senyor president Manolo Montagud va convocar una reunió urgent per al dimecres a la nit després de sopar. Era un dia caloros del mes de setembre del 1967. I un a un, tots els membres de la Junta directiva de la confraria del Pare Sant Bernat vam acudir a casa del senyor Miliet el carnisser, on estava la taula molt ben parada amb mantell blanc, les ampolles de licor i els plats reblits de dolcets que el senyor Montagud havia comprat a la pastisseria. L’assumpte era delicat, i la decisió que es prenguera s’havia d’adoptar amb la màxima responsabilitat. Hi havia un projecte molt ambiciós i molt valuós en joc, i la cosa no era per a fer broma. Eren les onze tocades quant el president va prendre la paraula i mirant a tots molt seriosament va dir:
Mireu, ací tenim els esbossos que ens ha fet arribar el senyor Segrelles. Es el projecte de les dues pintures murals que nosaltres li vam encomanar el mes de gener de l’any passat per tal de decorar amb dignitat els laterals de l’altar del Pare Sant Bernat. Representen el martiri de Sant Bernat i de les seues germanetes María i Gràcia. Es només un apunt del que serà l’obra pictòrica més emblemàtica de tot el patrimoni parroquial de Santa Caterina. Crec que és ben sabut per tots que José Segrelles representa una de les primeres firmes de la pintura espanyola dels nostres dies.
Sí, si... No estan malament... però... –Va dir uns dels assistents a la junta, és que aquesta pintura tan moderna no se si combinarà bé amb l’altar barroc dels Sants Patrons.
I a partir d’aquell moment, aparegueren algunes veus contràries a la mampresa que el president senyor Montagud i els seus col·laboradors més pròxims tenien previst dur endavant amb una il·lusió sense límits. Tot i després d’haver-hi solucionat la liquidació definitiva del gran retaule de marbre que havia estat beneit amb tota solemnitat el dia 18 de juliol del 1965.
He de dir que, amb temes bernardins, el senyor Montagud era un home de conviccions fermes i que quant prenia una decisió li agradava arribar fins a les ultimes conseqüències sense parar-se a pensar gens ni miqueta amb l’esforç que ‘haguera de fer per tal d’aconseguir l’objectiu que fora menester. Però aquella nit els dubtes el van envair i el van torbar sense mirament. Sabia molt bé de la importància d’aquella decisió, i que el pas més difícil encara no havia arribat. I que el moment més dur i conflictiu de la reunió seria el d’informar del cost econòmic que s’havia acordat amb el pintor d’Albaida. La seua mirada buscava el suport dels col·laboradors més íntims, que de seguida va trobar. El vicepresident senyor Pepe España el va mirar amb la complicitat de l’amic que no falla mai i va dir:
(foto: Esglesia de Santa Caterina)
- Senyor, estem davant d’un moment únic en la història de la nostra confraria. Aquestes pintures son del tot necessàries per completar la decoració de l’altar del Pare Sant Bernat, i hui, encara podem aconseguir un obra que farà història en el nostre poble. Crec sincerament que seria de molt poc trellat perdre l’oportunitat que ens ofereix el pintor José Segrelles de tenir una obra seua, i més si temin en compte que es un home d’edat prou avançada. Si no som capaços de prendre ara la decisió, desaprofitarem una gran ocasió que probablement, mai més es tornarà a presentar.
Les paraules del senyor Pepe España van causar impressió en l’ànim dels reunits i donaren tranquil·litat al senyor Montagud, el qual va continuar la narració de tots els detalls de la negociació amb el pintor.
Fa més de any i mig que estem negociant amb el senyor Segrelles –va
dir el president- i que com tots sabeu, va estar a Alzira el passat dia 29 de juny per vore el lloc on aniran els quadres i poder prendre les mides per calcular la grandària que hauran de tindre. Seran unes pintures monumentals que vindran a pal·liar d’alguna manera, el greu dèficit artístic que tenim a Alzira.
Però el senyor Montagud no sabia com ni de quina manera explicar la quantitat de diners que havia demanat el pintor, i hàbilment va passar la paraula al senyor PEPE España, demanant-li que fora ell el que exposarà els detalls de la negociació económica,
I el Senyor España, fen ús d’aquella peculiar seriositat que tant el va caracteritzar al llarg de tota la seua vida i que li donava un aspecte de persona integra i insubornable, va deixar caure sobre la taula el preu del projecte.
Senyores -va dir sense titubejos- Don José Segrelles ens ha demanat cent mil pessetes.
I tal com s’esperava, la tronada va esclatar. Alguns assistents posaren el crit en el cel.
Impossible! Si hem estat vint-i-cinc anys per a poder arreplegar un milió de pessetes per a pagar el retaule de marbre, ara què voleu, que estiguem deu anys més enviscats en les pinturetes? –va manifestar amb sorna el senyor...
En aquest cas millor mencionar noms.
Que no sabeu massa i de sobra els problemes tan urgents que aquesta confraria té per resoldre?- va manifestar el mateix senyor- Ja heu oblidat que hem de remodelar els bancs de la església per fer-los reversibles i solucionar la faena tan gran que representa haver de girar-los cada any?.
Al debat li va pujar la temperatura, i el senyor Miliet el Carnicer no més feia que demanar prudència moderació en el to de veu d’alguns assistents, recordant-los les altes hores de la matinada en què estàvem. Però malgrat tot i els esforços del senyor España, i del senyor Baeza, i del senyor Miliet i el d’alguns convençuts més de la bonança del projecte pictòric, decisió va quedar finalment ajornada fins la pròxima reunió.
El diumenge dia 15 d’octubre del 1967, visitàrem al pintor
Segrelles en la seua cas d’Albaida,i li comunicàrem que de moment esperaríem uns mesos per formalitzar l’encomanda i mentres tant aniríem arreplegant els diners per a finançar les obres. I d’aquesta manera deixarem tancada la situació provisionalment, ja que el senyor Montagud seguia obstinat a dur endavant el projecte, a pesar de les dificultats i dels contratemps.
(foto: Esglesia de Santa Caterina)
El mes de juliol del 1968, la confraria ja disposava de liquidesa suficient per a poder concretar l’encàrrec. Però Déu Nostre Senyor i el Pare Sant Bernat havien pres la seua pròpia decisió, i la salut del senyor Segrelles havia començat a deteriorar-se sense remissió possible. El dia 3 de març del 1969, el senyor José Segrelles pujava al cel i l’església de Santa Caterina ja no podria lluir mai aquelles pintures tan anhelades.
Durant molts anys, la Confraria va dur una intensa activitat restauradora, però no va poder finalment complir un dels somnis més desitjats. Tenir una obra pictòrica emblemàtica que hauria fet història. En el seu lloc, ara podem contemplar-les estupendes pintures de l’artista local Vicente Sanz Castellanos.Josep Lluís Andrés
(Escrit a Màrtirs, Sant Bernat 2004)D I JOUS SAN T
Va ser el dijous sant de l'any passat, en entrar a l'Església de l'Encarnació per complir amb la meua devoció religiosa, quan vaig saber de la mort de la Sra. Angelita la tramussera. Tot i ser una cosa esperada, ja que estava al corrent de la llarga malaltia que venia perseguint-la sense descans, no vaig poder evitar un colpeig de soledat dins del meu cor. La Sra. Angelita formava part d'eixe univers d'homes i dones que passen la major part del seu temps entregats a menesters eclesiàstics, com si d'una professió es tractara. Al llarg de la meua vida, n'he conegut moltes d'aquestes persones, autèntiques animetes ardoroses de servir a Déu, a la Mare de Déu, i a cada un dels sants que ocupen les diverses capelles del nostre santoral. Ara bé, tan convençuda com ella estava, de ser posseïdora de la vertadera gràcia de Déu Nostre Senyor, cap altra.
foto: La Encarnació, detall.
Fa molts anys que perdí el contacte personal amb aquella senyora tan virtuosa. Soltera impenitent, gaudia d'una posició social acomodada gràcies a la paga mensual que rebia per ser filla òrfena d'un ferroviari de l'Estat. Es va passar la vida consagrada a mantenir les tradicions heretades dels avantpassats, i era coneixedora de tots els detalls de cada festa i de cada celebració. Sabia del color dels ornaments per als diferents oficis religiosos. Tenia unes mans per a la cuina tradicional, com ningú no es puga imaginar. Liderava les diverses associacions de la parròquia, «Las Hijas de María de la Medalla Milagrosa», «Las Hermanas del Sagrado Corazón de Jesús», «Les terciàries del quinari de Sant Francesc i la Divina Pastora», a més d'ocupar-se del septenari al Patriarca Sant Josep i del triduo de la Mare de Déu del Carme. No es pot dir que el temple de Caputxins fóra de la seua propietat, pero a mi, un aprenent d'escolanet, m'ho semblava. Durant els dies de la setmana santa, tot depenia de les seues decisions, i com passa prou sovint en aquests casos, acabá tenint els problemes propis de les persones que acaparen massa poder, i no paren en torreta.
M'agradava molt ajudar la Sra. Angelita la tramussera i compartir el seu món tan impregnat de cera i crisantem. Faltaria a la veritat si no reconeguera l'efecte beneficiós que la seua saviesa va exercir sobre el dipòsit dels meus coneixements. D'ella vaig aprendre a fabricar neules i fer les formes per a consagrar. Vaig saber de la condició purificadora de l'encens, un granulat cristal·lí obtingut de la saba oleaginosa i aromàtica del Boswellia sacra, un arbre sagrat del sud de la península Aràbiga. Em va ensenyar els misteris de la vella litúrgia, en la qual hi havia el costum de tapar els sants amb cortines de tela morada durant els dies de passió, i a la creu de l'altar major li posaven una funda que tenia forma de rombe. El Dimecres Sant, venien a muntar el monument el Sr.Tonico el de l'hort de Cora, i el Sr. Bernardo, el marit de la Sra. Trini la muntanyana, que ja tenien la pràctica d'anys anteriors. Els escolanets, Pepito el llimoner, Vicentín el de les soperes i jo mateix, José Ángel el de les torrones, ajudàvem a posar les plantes d'alfàbega i de fulles verdes, i les palmes, i els plats del blat groguenc que les dones criaven dins del rebost. Eren dies molt atrafegats i a l'església li canviava la cara.
Recorde molt bé que l'any 1952 va fer molt de fred. L'hivern es va estendre fins al mes de maig, i la Sra. Angelita, en arribar Dijous Sant, va decidir d'arreglar el llitet del Nostre Senyor mort d'una manera diferent de com venia fent-ho durant tota la vida. Pensant en l'intempestuós clima regnant, va tallar, cosir i brodar uns llençolets nous amb un teixit més càlid i vestir adequadament el repòs del Jesús Jacent. I com passava sempre, aquell llitet tan ben parat enmig de l'església barroca de Caputxins, va adquirir un protagonisme desproporcionat en relació amb el monument al Santíssim Sacrament, motiu principal de la celebració, segons advertia contínuament el rector Don Ricardo Borrás.
Don Ricardo, era un capellà d'edat avançada i de caràcter moll. Regentava la parròquia amb sentiment melindrós i com d'acomiadament, ja que era sabedor que prompte vindria un xic més jove a substituir-lo. Aquesta circumstància havia començat a provocar-li una certa desil·lució pel govern parroquial, del qual es distanciava dia a dia, pensant només com aconseguir deixar testimoni del seu pas i de la seua labor en aquella casa de Déu. I com solen fer els que volen ser vencedors quan ja està tot perdut, no dubtà a traure els estalvis que havia anat guardant durant anys, els va desempolsar i sel's va gastar pavimentant el noble edifici del segle XVIII, i comprant un magnífic viacrucis claustral, coses que encara perduren a hores d'ara.
La feblesa de Mossén Borrás, deixava surar la rivalitat que hi havia entre la feligresia més compromesa, facilitant les lluites per conquerir protagonisme. I finalment, Dijous Sant es destaparen les passions. En acabar els oficis, que per aquella època se celebraven de bon matí, la Sra. Paquita la traganta acompanyada de la Sra. Rosita la mamona i cinc dones més, festeres totes de Sant Judes, li van demanar explicacions a la Sra Angelita la tramussera, preguntant-li per què no havia posat en l'escalinata del Monument al Santíssim, els plats amb el blat grillat i adornats amb llaços blaus i blancs, que amb tanta cura les festeres havien preparat. La tronada havia esclatat, però, davant la desigualtat de forçes per fer front a la brega, la Sra. Angelita, fidel al seu caràcter de sobirana indiscutible que tant la caracteritzava, obtà per girar-se d'esquena i no donar cap explicació. Les boueres del pont de Xàtiva agafaren una acalorada tan gran, que no es pot dir en paraules, i aquell dia tan sant i tan assenyalat acabá com el rosari de l'Aurora. Una d'elles, en un impuls descontrolat, tirà fort del llençolet brodat sobre el qual descansava l'escultura del Crist Jacent, i aquest, en un tres i no res, aterrà a l'escaló de la capella de la Mare de Déu de la Soledat. Amb el braç i la cama trencats, Jesucrist no va poder mostrar aquell any la laboriositat i el bon gust per la costura de la Sra. Angelita la tramussera, ni tan poc, durant aquella vigília de Dijous Sant, els devots i les autoritats municipals en ple pogueren besar-li els peuets al Nostre Senyor mort.Josep Lluís Andrés.
Seminario Mayor de Valencia, 13 de Mayo de 1934, fiesta de Nuesta Señora de los Desamparados.
Apreciado José Angel:
Hace ya varias semanas que me incorporé al seminario y no quiero dejar pasar más tiempo sin mandarte noticias mias. Necesito decirte lo bien que lo he pasado en tu casa, y lo dificil que resultará borrar de mi memoria los quince dias tan maravillosos que he vivido contigo. Nunca podré agradecerte bastante la gran amistad que me has ofrecido, ni tampoco, las muchas atenciones que he recibido de toda tu familia, y en especial las de la tia Amparito, a la cual, quiero mandar muchas felicidades por ser el dia de su onomástica, y por haber conseguido que mis prácticas espirituales en la parroquia de san Juan hayan resultado unas vacaciones inolvidables. Aquí el ambiente está enrarecido y se rumorea que quieren cerrar el seminario. No sé si nos volveremos a ver algún día, pero hoy, al comulgar, le he pedido a Dios que te conceda una vida larga y frúctifera. Con todo mi corazón, José Manuel.
Va ser l'última notícia que vaig tenir d'un seminarista de quinze anys que va passar per la meua vida com si fos el llamp d'una tronada d'estiu. Però, la relació tan efímera que vam tenir, va ser suficient per mostrar-me unes maneres de viure bastant diferents a les que jo havia conegut al llarg dels meus dotze anys de vida. En els pocs dies que va estar a casa em va ensenyar que, més enllà del meu carrer, de la meua família i de la meua parròquia, hi havia altres espais desconeguts i perillosament captivadors.
José Manuel era un seminarista de personalitat ferma com una roca, i mostrava una conducta tant disciplinada que no semblava una persona humana. La marcada robustesa de caràcter que gaudia, li proporcionava un carisma tan seductor, que imantava a tots els que el tractaven. Ara, passat el temps, no seria just oblidar la forta influencia que va exercir sobre la meua adolescència, i sobre la meua família, tan asseguda a una tradició llauradora acostumada a la pràctica religiosa de mantellina, catret i aigua beneita.
Eren anys, en els quals la vella litúrgia marcava la vida dels pobles i cosia la devoció religiosa amb les creences populars. Els homes del camp organitzaven les faenes en funció de les llunes i de les celebracions religioses. La collita del cacau o la sega de les canyes era sempre en lluna vella. I les carabasses no es podien tocar del camp abans de sant Agustí. Els meus pares mantenien amb total integritat els costums hereditaris dels seus avantpassats, i complien amb devoció mil·lenària els rituals de la cultura cristiana. Aleshores vivíem al carrer de la Rugla en una casa gran de sostre alt i amb entrada de carro i haca, i formàvem part d'aquella reduïda feligresia de la parròquia de sant Joan que resistia heroicament la temptació del poder i el luxe de l'església veïna de sant Agustí. Un poder, segons deia el pare, ben adobat per un batalló de frares escolapis, venerats per debots aduladors acostumats a bufar-li al caldo gelat.
La fidelitat de la meua família a la parròquia facilitava la bona relació amb el sr. rector don Bernardo Blasco, que era un més de casa. I com la bona amistat amb els capellans sol comportar algun risc, un divendres, el mossén aparegué acompanyat del jove seminarista José Manuel, amb el manament indiscutible d'acollir-lo a la nostra llar durant la Setmana de Passió i la Setmana Santa. A mi, el nouvingut em va despertar una emoció difícil de narrar, i per als meus pares, va representar un compromís assumit amb una resignació que el pas dels dies acabaria transformant en un verdader afecte paternal. Però seria la tia Amparito, germana soltera de la mare, la que més lliga faria amb l'estudiant de capellà, al qual, es va entregar amb cos i ànima i li va mostrar totes les clarors i les ombres d'una ciutat a les portes d'una guerra ja inevitable i emborratxada amb el suau perfum de la flor dels tarongers. De la mà de la tia Amparito, i sota el cel nuvolós d'abril, José Manuel i jo coneguérem ben bé totes les esglésies del poble revestides de morat. L'esplendor barroc de santa Caterina, els secrets místics de l'Encarnació, l'opulència de sant Agustí i la foscor misteriosa de santa Maria. I també, com no, totes les intimitats centenàries de la nostra esglesieta de sant Joan, menuda i pobreta en recursos econòmics, però amb la calidesa i el llustre que li donava la seua feligresia fidel i amantíssima.
A pesar dels anys que han passat, la recorde com si fóra ahir mateix; només entrar, a l'esquerra, la pica baptismal i la porta de llevant, i després, l'altar de la Immaculada Concepció i el de sant Josep, i al fons, amb impecable majestuositat, el retaule de l'altar major tot polimentat i lluent com d'or verdader. A la dreta, la porteta del campanar i l'altar de sant Caietano, tot seguit, la porta de la capella de la comunió amb la Mare de Déu de la Pietat, i després, l'altar del Cor de Jesús i el púlpit, i junt al presbiteri, la capella del pas de la Mare de Déu dels Dolors custodiada pels santets de la pedra Abdó i Senén protectors del camp i de les collites.
Moltes d'aquelles vivències, igual bones com dolentes, encara estan vives en el paisatge de la meua memòria ja octogenària. La convivència amb José Manuel no va ser sempre fàcil. Tenia una mentalitat moderna i li agradava qüestionar algunes de les conviccions antigues que els meus pares consideraven irrenunciables de soca-rel. Ell, estava convençut que les etapes de la lluna no podien influir gens ni miqueta sobre els productes del camp. I el meu pare sempre li feia la mateixa reflexió:
--Mira Manolin, tu encara eres jove i molt lliure de pensar com vulgues, però hi ha coses que formen part de la naturalesa de la humanitat, i que les persones del camp hem aprés de generació en generació i guardem com oro en paño al bagul de les nostres tradicions. I si vols el consell d'una persona major, recorda sempre que les coses que es fan en lluna nova tenen poc de futur, mentre les que es fan en lluna vella són per a tota la vida. Per això, Déu Nostre Senyor va voler ressuscitar en lluna vella, i també per això, any rere any, el dia de glòria el celebrem, i el celebrarem sempre, durant la primera lluna vella de cada primavera.Josep Lluìs Andrés
Esta mañana, al levantarme, he sabido del fallecimiento de mi amigo Antonio, y sin querer, se me han humedecido los ojos mientras desfilaban de nuevo por mi maltrecha memoria los buenos recuerdos de cuando aún éramos jóvenes, un tiempo lejano y descolorido, del que no he podido desprenderme ni un sólo minuto de mi ya larga y dilatada existencia. Y precisamente ahora, con su desaparición, y después de haber recorrido los dos tan largo camino, pues nacimos el mismo año del Señor de 1920, es cuando acabo de asumir la ardua responsabilidad de tener que guardar en solitario las muchas historias inconfesables que vivimos juntos, y que juntos hicimos el juramento de que jamás las contaríamos a nadie, siendo mi más firme propósito cumplir la promesa y dejar que sea finalmente la tierra la que se ocupe de ocultarlas definitivamente y para toda la eternidad.
Pero en este momento tan doloroso, la misma tristeza que ha empezado a desbordar mi corazón me impulsa a no quedarme callado y a evitar que permanezcan en la oscuridad de la nada tantos y tan hermosos sucesos que marcaron nuestras vidas, y que, sintiéndome al límite de mis días, no me resigno a dejar depositados en el poso silencioso de los siglos, y deseo que salgan con fuerza del interior de mi alma, con la esperanza sincera de que sea para bien, y para mayor gloria de Dios Nuestro Señor.
Antonio y yo nos conocimos el Viernes Santo del año 1948, mientas recogíamos el cirio para la procesión del Santo Entierro de manos del tesorero de la cofradía el señor Paco el de Montañana, un hombre interesado sin límites, que mientras nos entregaba el cirio ya nos estaba pidiendo la devolución de lo que quedara del mismo al final del recorrido. Cosa que, sinceramente, nunca hicimos.
Fue un año muy especial para nosotros. No dejó de llover ni un solo día de la Semana Santa, y aquel viernes tuvimos que hacer de costaleros y cargar con el paso durante toda la procesión, lo cual nos deparó una inesperada sorpresa que hubiera podido cambiar el rumbo de nuestras vidas. Al llegar la anda del Nazareno a la casa del presidente y clavario de aquel año, el señor Salvador Urbano, en el carrer de la Rugla, hicimos un alto en el camino para cambiar las baterías agotadas de la custodia, y fuimos obsequiados durante el breve paréntesis por sus hijas Anita y Clarita con unos pasteles y unas copitas de licor que nos supieron a gloria. Aquellas dos muchachas veinteañeras se mostraron tan amables y era tanta la dulzura que desprendían, que quedamos como hipnotizados en medio de los pomposos cortinajes rojos y morados de un dosel sin imágenes.
A partir de aquel momento, su espíritu y el mío quedaron atrapados de manera impenitente, y tan obsesionados y absortos estábamos, que nuestro único objetivo en la vida era encontrar el modo de acercarnos a las dos jovencitas que habían encendido nuestros perturbados corazones. Una lucha perdida de antemano, que sólo generó un sueño tan hermoso, como efímero e imposible.
Clarita había empezado a tener relaciones con Bernardito Magraner, el nieto del señor Pepe Torres, el hombre que reorganizó la Archicofradía de Nuestra Señora del Sufragio y Jesús Nazareno después de la guerra civil, y fue su presidente desde 1940 hasta 1946, sucediéndole en el cargo el señor Salvador Urbano, el cual estuvo al frente de la misma hasta su fallecimiento en 1964.
Anita, por otro lado, era una joven reservada a la que se le empezó a manifestar una grave dolencia pulmonar que sumió a toda su familia en una profunda tristeza. Yo, a diferencia de mi amigo Antonio, no la volví a ver hasta el Viernes Santo de 1949, cuando nuevamente hicimos de costaleros, y otra vez paramos en la puerta de su domicilio para cambiar las baterías de la custodia. Estaba acostada en una pequeña habitación que había a la parte izquierda de la casa, y fue en aquel momento cuando supe que su médico de cabecera don Agustín Forcadells había sentenciado la imposibilidad de su recuperación. A su madre, la señora Anita, la encontré muy abatida y vi como se le caían las lágrimas mientras el Nazareno se iba alejando de la casa. Una casa en la que el Nazareno y Simón el Cirineo habían morado durante los doce últimos meses, y que ahora, con el traslado a la vivienda del nuevo clavario, la dejaban un poco más vacía.
Pero como suele ocurrir en los momentos más difíciles, en los que hay que hacer frente a los graves peligros a los que la vida nos somete, la fe de la señora Anita le permitió distinguir una pequeña luz que se abría paso en medio de la oscuridad y comprendió que su Nazareno no la había abandonado, ya que al marcharse, le había dejado un presente, un pequeño regalo, tan pequeño como poderoso. Y sin pensarlo más, puso aquella gavilla de leña de viñedo de Simón el Cirineo junto al cuerpo de su hija enferma, y justo al día siguiente, empezó a percibir con más fuerza que nunca los rayos de un sol primaveral que, poco a poco, acabó llenando sus vidas con el calor de una nueva felicidad. A las pocas semanas Anita quedó totalmente restablecida.
A pesar de los años que han pasado, todavía no he podido olvidar, ni creo que pueda hacerlo nunca, aquella época tan dura de la posguerra española, ni del gran esfuerzo que muchas familias tuvieron que hacer para salir adelante, ni tampoco he podido olvidar los sabios consejos del señor Salvador Urbano cuando nos decía:
-Pasqualet, Antonio, buscad una buena novia y casaros, porque un hombre sin una mujer no es nada.
Ahora, a mis ochenta y tres años cumplidos, sólo me resta pedir perdón a Dios Nuestro Señor por no haber sabido hacer frente a mis flaquezas humanas y haber incumplido mi promesa. Y a ti, estimado Antonio, te pido disculpas allá donde estés, por haber revelado tu gran amor secreto por Anita.Josep Lluís Andrés.
José Ramón no podia més. Tres dies de festa ininterrompuda havien aconseguit doblegar-li l'ànima ja exhaurida i desmaiada de tantes hores de moguda sense descans. El seu cos li demanava tranquil·litat, la tranquil·litat necessària i reparadora de les forces perdudes per la voracitat festera d'unes falles difícils d'oblidar.
Passaven uns minuts de les tres de la matinada d'aquella frenètica vigília de Sant Josep, quan José Ramón va descobrir el quarto secret del gran saló àrab de la Gallera. L'esgotament insuportable l'havia obligat a buscar un refugi amagat i fosc lluny del soroll, un lloquet que li permetera fer un parèntesi a la meitat del ball faller i facilitar al seu esperit la posibilitat de recobrar la vitalitat malmesa a causa de tanta berbena, despertada i cercavila.
No amb poques dificultats va aconseguir solcar l'estretor de l'escaleta que puja a la tribuna del saló més màgic del Cercle Alzireny, on pogué trobar el resguard ideal per a submergir-se en les profunditats d'un son ple i reparador que necessita tota criatura humana al límit de les seues forces. I mentre el silenci s'apoderava de la seua deteriorada persona facilitant-li el camí cap a la recuperació, va notar de sobte la mà del conserge de la Gallera, el sr. Pepet, que el va descobrir arrupit com estava en el seu amagatall improvisat, i el va despertar recriminant-lo i advertint-li de la imprudència que hi havia comés per refugiar-se en aquella falsa i misteriosa andaneta situada al sostre de la vella biblioteca.
El conserge Pepet era un home menudet i poc agraciat físicament, però ple de vitalitat a pesar de la seua edat bastant avançada. Era un bon professional que savia complir amb perfecció i generositat la responsabilitat de porter, un treball que va heretar del seu pare, i va assumir dia a dia durant una dilatada vida laboral començada als tretze anys i consagrada íntegrament a la Gallera, de la qual va fer el seu propi i particular univers. Res del que passara al sumptuós casino, se li escapava al veterà homenet de les ulleres de cul de got.
--Bona nit jove. A tu no et conec. De qui eres fill? --va preguntar Pepet a José Ramón.
--No sóc d'Alzira --respongué José Ramón--, visc a Castelló de la Plana, i he vingut a casa d'uns cosins a passar els dies de falles.
Aquelles paraules tranquil·litzaren el vell conserge i li aturaren el propòsit de plantar en mig del carrer el jove desconegut, que per la seua condició de foraster podia justificar la permanència a l'entitat durant els dies de falles. A més, a Pepet també li apetia ser amable amb aquell jove d'aspecte cansat i un poc desorientat a qui va acabar demanant, ben educadament, que abandonara el seu improvisat niuet furtiu.
Malauradament a José Ramón no li quedava més opció que reincorporar-se a la festa, amb la resignació de qui ha perdut una gran oportunitat en la seua vida. I ja finalment, en intentar recolzar-se sobre la barana de la tribuna d'arcs musulmans i mirar a terra, va notar que una llum poderosa i fantàstica l'encegava mentre sonava un vell bolero d'Antonio Machín interpretat per músics estranys vestits de blanc i amb una pinta més bé pròpia d'èpoques passades. També l'aire que respirava semblava infiltrat d'un misteriós i immemorial perfum de Mirurgia usat per la seua iaia Maria ja fa no sé quant de temps.
Intimidat per l'atmosfera embruixadora que l'envoltava, no va tenir més remei que preguntar a Pepet qui eren aquells músics exòtics que tocaven amb uns instruments tan antics, i qui eren les persones que omplien els salons àrab i daurat d'aquella manera igualment misteriosa i amb un aspecte tan diferent del d'aquelles que ell havia conegut durant els últims dies de falles.
--I qui vols que siguen? --l'increpà Pepet--. Són els socis de la Gallera i les autoritats locals. Clar, com que tu no eres d'Alzira, no coneixes ningú. Però jo els conec a tots. Mira, la fallera que està al centre del saló daurat ballant amb el president de la Gallera, el sr. Rafael Presencia, és Pepita Pellicer, la reina fallera d'enguany. I el ball de hui és en el seu honor.
foto:La Gallera, Saló Arab.
--I el grup de senyores que estan al costat de la porta? --preguntà José Ramón.
--Les que no paren de parlar? Aquelles són les senyorones de la flor i nata d'Alzira, que segurament estaran recordant els anys els quals van ser reines falleres. I mira, les dues senyoretes tan distingides que estan al seu costat són les de la botiga de Pedro García, germanes de la fallera major de la falla del Cercle Alzireny, la senyoreta Amparo García, que ara mateix està raonant amb la seua millor amiga la novençaneta María del Carmen Súñer i amb el president de la falla, el sr. Paco Durà. Les quatre falleretes que estan al seu costat són les dames de la cort, les senyoretes María Amparo Vila, María Pepa Suc, Adelita Pardo i María del Carmen Campos.
Mentre escoltava les paraules de Pepet, i quasi sense adonar-se, José Ramón s'havia embarcat en una invisible màquina del temps que anava a mostrar-li el món màgic i enlluernador dels anys seixanta. El vell conserge sabia punt per agulla la història de totes les persones que freqüentaven el Cercle Alzireny, i que segons deia, eren el pols de la vida de la ciutat. Al xavalet de Castelló, se li estava despertant la curiositat, i com qui no vol la cosa, va seguir preguntant:
--I aquell grup de jovenets que hi ha al balcó?
--D'aquells no em parles --amonestà Pepet--. Són una colleta de marejadors. El més baixet és Jesús Muñoz, el de la impremta de la placeta. Jo l'estime molt, però és un punyeter que no em deixa viure. En canvi, el morenet que està al seu costat és un tros de pa, li diuen Luisito i és fill de l'industrial més ric del poble. El seu pare, don Luis Súñer, és aquell senyor alt i espigat que està sentat a la taula del costat de l'orquestra.
--Ah sí! --va recordar José Ramón--, al senyor Súñer sí que el conec, recorde que el van segrestar els de l'ETA.
--Que el va segrestar qui?
--Els de.., no sé, no sé --José Ramón estava confús, tenia la sensació d'estar vivint a cavall entre dos mons diferents que no podia barrejar, i per no calfar-se el cap, va optar per seguir-li el corrent al vellet que ho sabia tot de tots.
--El senyor Súñer, és l'amo d'Avidesa, no? --preguntà José Ramón.
--Clar home! --digué Pepet tot seriós--. Mira xiquet, la gran empresa Avidesa va nàixer ací al Cercle Alcireny un bon dia del mes de setembre del 1958. Don Luis Súñer va convidar el nou ministre de treball sr. Fermín Sanz-Orrio i Sanz a prendre un vermudet a la Gallera i fer un descanset després de la visita que havien fet a la factoria de Cartonages Súñer Hermanos S.L. Volia ensenyar-li el casino del poble, del qual ell havia sigut president no feia molts anys. Encara recorde com si fóra ara, la conversació que mantingueren asseguts a la tauleta de la cafeteria que hi ha a la finestra del raconet de la dreta. Jo, que a causa de la meua responsabilitat, sempre he d'estar a l'aguait de tot el que passa en aquesta santa casa, vaig poder escoltar com el senyor ministre li explicava a don Luis els projectes del seu ministeri per a impulsar la modernització d'Espanya, tot assegurant que comptaven amb el suport incondicional del Caudillo i de tot el govern de l'Estat, el qual estava disposat a col·laborar en el que fóra menester per aconseguir l'establiment de noves i grans empreses que aportaren riquesa a la nació i crearen bona cosa de llocs de treball. Ara, explicava el polític, gràcies a l'aparició de noves tècniques per a fabricar fred, el món de l'alimentació pot experimentar una transformació sense precedents. La facilitat de congelar productes frescos com la carn i les verdures obri un camp de possibilitats immenses per a generar la instal·lació de noves i modernes indústries alimentàries. Don Luis, que era coneixedor dels importants avanços de l'avicultura a Alemanya el va interrompre, ja ho tenia clar i no volia perdre més temps. Es va acostar una miqueta al senyor ministre i li va dir a cau d'orella: don Fermín, si a Alzira poguérem produir quinze mil pollastres diaris congelats, el govern espanyol estaria interessat a adquirir-los per a l'exèrcit? Fet! Li va respondre el ministre sense pensar-ho dues vegades. En aquell moment el polític i l'empresari es van donar una forta abraçada i van pactar la creació de la indústria Avidesa.
Per a Pepet el rellotge semblava no existir, i seguia contant històries en les quals assegurava haver participat. Però en el cap de José Ramón ja no quedava més espai disponible per a albergar tota l'allau de contalles antigues que van acabar desbordant-li els límits que la sàvia naturalesa preveu per a aquestes ocasions.
Finalment, els mil cinc-cents watts de la Coco-Orquestra que amenitzava aquella vetlada del 1995 fent trontollar l'històric edifici, es quedaren muts per complet, i despertaren de sobte José Ramón, que, a pesar de tot, havia pogut fer una bona i assaonada becadeta.A Conchín Llinares España,
i a Lina García García.Aunque ya nada pueda devolver
el esplendor en la hierba
y la gloria en las flores,
no debemos afligirnos
porque siempre la belleza
subsiste en el recuerdo.
j.w.i a Elia Kazan, per tants i tan
inoblidables dies de cine.Josep Lluís Andrés.
La notícia va córrer per tot Alzira com un regat de pólvora, i provocà la curiositat de moltes persones que no podien creure la misteriosa aparició d'uns fantasmes ben estranys a la partida de Tulell. I si el fenomen va despertar curiositat entre les persones majors, entre la joventut la cosa va fer estralls. I a pesar dels anys que han passat, encara no he pogut oblidar aquell fet tan excepcional que va aconseguir que don Juan Guardiola, que era l'arquitecte de moda i l'amo de tots els cines d'Alzira, m'acomiadara de la feina quan només feia un mes que havia entrat a treballar d'acomodador al nou cine Terrassa Casablanca. Aquell dia era divendres i havia quedat amb els meus amics, Pasqualet el llavorista, que era cap de centúria de la OJE, Antonio Carrillo, àlies el baronet de Llaurí, i Juan Marco, l'artista i líder de la colla. Jo els havia dit que si venien al Casablanca abans de les vuit de la vesprada, que era l'hora d'arreglar les cadires plegables del pati de butaques, els passaria per la porta menuda i podrien estalviar-se els diners de l'entrada. Però la sorpresa va ser majúscula en veure a les portes del cine, les que donaven cara al riu, a tota la colla d'amics que formàvem la penya Continental. Allí aparegueren, Ricardo Colomer, Antonio Llavador, Salvador Parra i Bernardo Signes. I clar, una cosa és camuflar tres amics, i una altra ben diferent, colar a mig poble. Per un moment em vaig sentir una miqueta sufocat i sense saber ben bé què fer, ni cap a on pegar. I va ser en aquell instant de confusió, quan va passar el que mai no hauria d'haver passat. Aparegué el meu millor amic, Paco el Mauro, tot espantat:
–He sentit que uns fantasmes ben estranys estan envaint els horts de Tulell –va asseverar Paco–. I que els guardes rurals han anat a investigar tot el que allí està succeint…
Encara no havia acabat Paco d'explicar-se, i com si d'un terratrèmol es tractara, Juan Marco va amollar a córrer amb la intenció de descobrir aquells éssers extraordinaris que, segons deia Paco, havien començat la seua incursió a l'altra part de riu.
A Juan Marco, el vaig conéixer durant la tardor de l'any 1946 fent teatre valencià en un antic saló d'actes que hi havia al segon pis de l'edifici del Front de Joventuts al carrer de la Parra. Teníem els dos 22 anys i ens disputàvem el paper de galant de les obretes de teatre que allí representàvem. Ara, passat el temps, he de dir, encara que em dolga, que ell interpretava bastant millor que jo aquells personatges de ficció que omplien de felicitat un públic de poble, marcat encara per una dura i recent guerra civil.
Juan i jo no solament compartíem el gust pel teatre, sinó que també ens agradava la poesia, i coincidíem en la passió per les coses desconegudes, les quals aconseguien sempre sostraurem de la realitat. I així, fascinat per la notícia tan anòmala, abandoní la responsabilitat d'acomodador, i vaig acompanyar els meus amics Pasqualet el llavorista i Antonio Carrillo a seguir els passos de Juan Marco cap els camps de Tulell a la recerca d'aquells esperits insòlits vinguts de l'altre món. I nosaltres no erem els únics. Un riu de gent caminava també cap a l'hort on estaven esdevenint els fets més misteriosos i sorprenents que mai ningú no havia pogut imaginar. Serà difícil poder esborrar de la memòria aquell casalot rural amb les portes obertes de bat a bat i amb la parella de guardes rurals asseguts a la mateixa entrada de la casa, ben armats amb bones carabines, i vigilant de no deixar passar ningú. Però el Juan Marco que era un manifasser, va saber utilitzar les seues dots d'actor i va convéncer els guardes de les bones intencions que portaven ell i els tres amics que l'acompanyàvem, i va aconseguir que ens deixaren entrar.
En el menjador d'aquella casa de camp, estaven asseguts al voltant d'una taula braser reblida de ciris i d'estampetes devocionals, un matrimoni amb un fill i una filla de curta edat i una altra filla un poc més major, una jove amb els divuit anys ben complits i més guapa que un sol, i de la qual quedàrem enamorats els quatre al primer colp de vista. Aquella família feia cara de pocs amics, i nosaltres no ens atrevírem a preguntar-los res que poguera augmentar la seu preocupació, així que vam decidir eixir fora de la casa i esperar a l'ombra d'una frondosa parra el moment de desemmascarar els misteriosos fantasmes que estaven amargant la vida d'aquella família. Però al Juan Marco la curiositat el dominava, i sense poder esperar més, li va demanar a la jove desconeguda que l'acompanyara a fer una volta per la rodalia de la casa.
La jove va acceptar de seguida la demanda de Juan, advertint-li de la gravetat de la situació:
–Vés ben espai amb les pedres que no paren de caure –li va dir la seua guia–. Fa dies que no deixen de molestar-nos. I pel que sembla, el que volen és que ens n'anem de l'hort.
–Que se n'aneu de l'hort? –va preguntar Juan amb voluntat d'aclarir les coses–. Qui és el que ho vol?
–Ells, els fantasmes que viuen a la partida de Tulell –advertí la jove–. Mon pare diu que per ací habiten unes ànimes desesperades i desitjoses d'impedir que ningú no puga viure tranquil per aquestes terres. Són els espectres dels difunts de l'antic fossar que hi havia ací en aquesta partida, i que no van poder ser traslladats al nou cementeri del Pla de Corbera.
I mentre féiem la volta a la casa, van començar a caure pedres just al mateix davant seu. Les unes, semblava que venien de la teulada de la casa. Les altres, del camp de dacsa que s'esplaiava al voltant de la vivenda. La jove estava tan sobresaltada que no feia més que plorar i refugiar-se al costat dels seus pares. Vam investigar el dacsar i no trobarem res de res. I a poc a poc, la nostra curiositat anava en augment, i ni per tot l'or del món estàvem disposats a abandonar la investigació fins que no trobàrem els autors de l'inexplicable misteri. Així que decidírem passar tota la nit a l'aguait esperant poder descobrir l'origen d'aquelles misterioses pedretes que queien, sense saber d'on, ni qui les tirava.
L'endemà, quan el desànim començava a fer nosa, Juan Marco, tot testarrut, va insistir:
–Jo d'ací no me'n vaig mentre no aconseguisca descobrir tota la veritat del que està passant.
I després de recórrer i analitzar bé tots els racons d'aquella vivenda rural, Juan va decidir asseure's sota un cobertet que sobreeixia a la teulada de la casa, en un intent desesperat de controlar millor la situació, i poder així, desemmascarar els heteròclits autors de tan incomprensible persecució.
I allí, en aquell hort de Tulell, passàrem els quatre amics tot el cap de setmana esperant donar solució al gran problema que va viure el nostre poble durant l'estiu de l'any 1948 amb una veritable preocupació.
Finalment, diumenge de vesprada, es va presentar la parella dels guardes civils amb el manament inqüestionable de desallotjar tot el personal que a poc a poc s'havia anat concentrant pels camins de Tulell més pròxims a l'hort misteriós. I nosaltres, sense haver aconseguit cap resultat convincent, tornàrem a la realitat de la vida quotidiana. Una realitat que per a mi, va ser especialment dura, ja que el senyor Guardiola em va dir que de moment no em presentara més per aquell cine d'estiu fins a una nova ordre. I també em va advertir molt seriosament que anara amb compte si volia acostar-me pels camps de Tulell, ja que, des de la desaparició del vell cementeri a la fi del segle XIX, aquella partida del terme municipal està minada de misteriosos i invisibles personatges molt perillosos i ben disposats a impedir que per allí no es pose a viure mai ningú. Ell mateix no va poder concloure la construcció d'una luxosa residència familiar al costat del camí de l'Alquerieta.
Ara, quan de tant en tant Juan i jo ens trobem pel carrer, i a pesar d'haver sobrepassat els dos els vuitanta anys, encara solem recordar aquell cap de setmana tan especialment convulsiu, i ho fem amb una nostàlgia entre dolça i amarga. Dolça, pel que té d'experiencia única i irrepetible, però amarga, per la insatisfacció de no haver pogut descobrir el misteri d'unes pedretes de tacte calent, que queien de cap lloc.Josep Lluís Andrés Pascual.
Com a bona enamorada de les falles, he conegut des de sempre molts poetes fallers que desinteressadament han donat a la festa el millor de les seues vides amb un talant farcit de gracia i bon humor, autèntic sediment de l'essència fallera i garantia última de la seua trajectòria encisadora.
Però escriure versos no es gens fàcil i s'ha de tenir una gran capacitat de creació literària que facilite l'afloració dels verdaders sentiments de l'artista, que són els que finalment fan atractiu i creïble el treball del poeta.
Alzira ha estat, al llarg dels anys, la llar de molts poetes fallers, figures destacades en l'art de l'escriptura que, amb paregudes o diferents formes narratives, han cantat i han exaltat el món tan singular de les falles d'una manera veritablement memorable.
Fa ja molt de temps, durant l'època de la meua joventut, vaig tenir l'honor de conéixer el Sr. Enrique Pérez Presencia, un autèntic personatge il·lustrat a la manera dels renaixentistes italians, que em va captivar des de la primera conversació que mantinguérem. Era una persona que facilitava i enriquia la relació amb les amistats. Un home que ho donava tot sense demanar res. Des del mateix moment que me'l van presentar, vaig saber que el Sr. Enrique i jo compartíem un particular univers amb llenguatge propi. Fins i tot, en el silenci sentíem l'eco de les paraules no pronunciades que sonaven a través del laberint secret del nostre enteniment. Al seu costat vaig madurar la meua vocació fallera treballant en el naixement de la falla del carrer del Cid, amb la sensació de començar una nova etapa de la vida i anar deixant enrere els anys tan difícils de la postguerra espanyola. Freqüentment em parlava del sofriment que li va causar la guerra civil i de com havia estat empresonat pel règim franquista. Però els temps anaven canviant i el que calia era mirar al davant i fer com qui obri un llibre nou i comença a llegir una nova història.
Havia passat l'estiu del 1958. Jo acabava de complir els díhuit anys i treballava de locutora a l'emissora Ràdio Alzira, EAJ-54 de la Cadena SER. Aquell hivern vaig començar a col·laborar amb el Sr. Enrique Pérez Presencia en la difusió radiofònica dels guions que solia preparar per a les falles que li ho demanaven. Encara recorde el gran èxit d'audiència que tenien aquelles emissions radiofòniques, amb les quals, les falleres i els fallers gaudien de fama i popularitat a través del mitjà de comunicació més modern que existia aleshores. Ràdio Alzira EAJ-54 era el motor de la vida social del nostre poble. Un poble que havia començat el procés de transformació més vertiginós de la seua història, comptant amb el suport inqüestionable de les falles que protagonitzaren un paper ben destacat en els canvis que marcaren el final d'un període de pobresa, i donaven pas a una etapa d'esplendor i modernitat. Aquell any 1959, la Junta Local Fallera va editar per primera vegada el llibre de les falles d'Alzira amb una portada a color obra de l'artista local Vicente Sanz Castellanos, i on s'arreplegava una informació completa de les deu falles grans i de les set infantils amb la il·lustració gràfica dels esbossos dels monuments i de les fotografies de totes les seues falleres.
Un dia del mes de gener del 1959, el Sr. Enrique em va parlar de la nova comissió que s'havia format al carrer del Cid, i amb la qual se sentia vinculat per raons familiars i de veïnat. El to de la seua veu era dolç i suau i li surava un sentiment de complicitat que el delatava. Va fer una pausa, em mirá als ulls i em digué:
--Elisín, m'agradaria poder proposar-te per a ser fallera de la falla del carrer del Cid. Seria una gran satisfacció comptar amb una jove tan culta i tan distingida com tu.
L'oferiment em sorprengué en un primer moment, però em va fer tant de goig, que no vaig poder reprimir una resposta precipitada i malauradament desafortunada.
--Res no m'agradaria més en aquests moments que ser fallera major d'una falla.
El Sr. Enrique abaixà el cap, i després d'una curta i dolorosa meditació em va dir amb un pelet de tristor:
--Ho sent de veritat Elisin. Jo sé que tu ets mereixedora del més gran honor que la falla més digna d'Alzira et puga oferir, i a més, per moltes i justes raons. Però la fallera major per a enguany ja està elegida, serà la meua filla Maribel.
Una repentina pertorbació em va sacsejar l'ànima, i sense que ningú ho notara, vaig traure totes les forces interiors de què disposava en un intent d'evitar desmaiar-me i poder continuar en peu com si res no haguera passat.
--Sr. Enrique --li vaig respondre amb la veu una miqueta tremolosa--, no es preocupe, ho podem deixar per a l'any que ve si Déu vol.
La promesa i el compromís quedaren sobre la taula. Jo seria la fallera major del carrer del Cid de l'any 1960. Mentrestant compartirem fatigues i glòries i treballarem de veritat portant la festa a una nova barriada. I per molts anys que passen, sempre recordaré amb nostàlgia aquella etapa de la meua joventut amb la satisfacció d'haver col·laborat en la creació d'una comissió fallera que sols va durar un any, i per la qual cosa, no vaig ser mai la fallera major.
Poc temps després vaig agafar el tren de la faràndula i de l'espectacle i comencí un llarg viatge sense retorn que m'ha portat a transitar per tots els camins del món. Però prou sovint, des de la distància, recorde els dies en què Alzira feia olor de taronges blanques i de mandarines de pinyol, de carros i haques, de pallorfes de dacsa i d'arròs. L'Alzira de capellans amb sotana i de teatrets parroquials. La dels cines Cervantes, el Giner, el Gran Teatre i la inoblidable Casablanca. I la de tantes històries totes juntes, que el sedàs de la memòria encara no ha pogut destriar.
Mai no he sabut si aquella falleta del carrer del Cid va ser la llavor perquè una nova comissió i una nova falla retornaren la festa, quinze anys després, a un veïnat i a una barriada tan extensa com la del carrer Albuixarres-Camí Fondo. Però sí que sé, que l'esperit de l'art i de la poesia també són el motor d'aquesta falla trentenària, que té la fortuna de comptar amb el poeta més vitalista que he conegut mai. Actor, escriptor i humanista, el Sr. Juan Marco Comas és un dels alzirenys il·lustres que han fet i fan que Alzira siga cada dia més gran. Un autèntic artista que conec des que jo tenia deu anys, i que hui, juntament amb tots aquells grans poetes que l'han precedit, forma una part inesborrable del capítol més fonamental de la vida i de la història dels alzirenys.Josep Lluís Andrés.
Em dic Roc, però durant els vin-i-tres anys que vaig estar de monjo en el monestir de Poblet, el meu non va ser el de fra Benet, i és que, de sempre, he tingut una profunda deboció pel pare Sant Benet de Núrcia que tan gran obra va fer al crear la regla de la nostra congragció.
Durant tota la meua vida, tant dins com fora del convent, he presenciat fets molt portentosos, i conegut persones veritablement extraordinàries de les que he aprés el gran poder que Déu nostre Senyor té sobre cada un dels éssers humans, i per aixó, ara que ja em trobe al final de tots els camins vull deixar testimoni de la meua amistat amb l´home més prodigiós entre tots els que he conegut mai i que, tot i ser d’origen musulmà, va ser posseïdor del veritable esperit de Déu.
Vaig coneixer Bernat quan només feia un mes de la meua incorporació com a novici a l’orde cistercenca, i des del primer moment em va despertar una forta admiració la gran serenitat que mostrava la seua presència. De les moltes coses que recorde d´aquell home tan sant, la que mai no podré oblidar va ser la seua arribada al cenobi pobletà, era denit fosc, els germans i els novicis havíem acabat de cantar els matines, i de sobte, vam sentir un gran guirigall a la porta del convent alhora que la campaneta tocaba com si s’hagés tornat boja, alguns novicis, sense pensar en més, vam anar corrents a veure què era aquella remor tan gran i, al creuar el portal ens vam quedar esbalaïts, allí hi havia un bon grapat de moros de varitat, encapçalats per un serafí anomenat Ahmet. Jo, de seguida, vaig pensar que aquell jove tan ben bestit i tan ben paregut, no podia ser altre que un gran príncep musulmà amb una força interior portentosa.
Des del primer moment que Ahmet es va presentar davant l’abat Grimoald, va saber que la seua vida anava a canviar tant com la diferència que hi ha del cel a la terra. Començaba a adonar-se que tot allò que li estava passant formava part d’un destí ineludible que l’allunyava vertiginosament de l’home honorable que havia viscut en bells palaus, rodejat d’una cort valenciana opulenta i sumptuosa. Poques persones tenen la capacitat de comprendre el llenguatge incomprensible en què sol expressar-se Déu Nostre Senyor, i molt menys, tenir la templança justa per poder respondre a les seues peticions. Déu havia elegit aquel jove príncep per desenvolupar una misió ben diferent a la duta a terme davant el compte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Des d’aquell dia, el treball del jove musulmà ja no seria obra d’home exposada a la destrucció: sinó ben al contrari, seria misager del poder celestial sobre la terra. Bernat sabia de bona veritat el gran i important compromís que estava adquirint al renunciar a la fe d’Alà i entrar en el monestir cristià de Poblet. Sabia que cambiava la riquesa per la pobresa, el llit de matalaf de llana fina per la màrfega de pallorfes de dacsa, la comoditat més banestant pel sacrifici més dur, i tot això, era precisament allò que Bernat més desitjava per poder començar el camí d’arribada a Déu.
A poc a poc Bernat es va fer sant, si no és que ja ho era des del dia que va nàixer alla en Pintarrafes. Durant el temps que va ser administrador de l´Abadia, el rebost va estar sempre de gom a gom i a la taula mai faltà el bon pa i el bon vi per més que gelara o pedregara. Jo sé que la història parlarà de tots els grans miracles que va fer a Poblet, que en van ser molts, fins que Déu Nostre Senyor el va cridar al cel mitjançant el dolent martiri que va patir a Alzira junt a les seues germanes Maria i Gràcia.
El dia que Bernat s’en va anar, jo em vaig sentir molt sol i vaig decidir abandonar l’obediència cistercenca i retirar-me a una ermita enmig de la muntanya. Ara quan crec haver arribat a la fi dels meus dies, he volgut escriure aquestes lletres perquè no quedara en l’oblit aquella vida tan santa i tan prodigiosa i poder donar gràcies a Déu Nostre Senyor que em va concedir la gracia d´haver-la pogut gaudir durant la meua estada a Poblet.
Josep Lluís Andrés.
Feia anys que Santa Caterina no tenia tan bon aspecte. Els pintors li estaven donant una cara nova a la gran nau rectangular després del lamentable incendi de l'any 1936. L'altar major de tota la vida havia passat a ser l'altar de Sant Bernat. Un lloc de privilegi per als patrons de la nostra ciutat que va donar més ànim a la seua arxiconfraria per a treballar més i millor en la recuperació de tot l'esplendor que malauradament s'havia perdut durant els anys de la guerra civil espanyola. La nova junta rectora presidida per Manolo Montagud estava cada dia més il·lusionada, i els temps que corrien eren ben encoratjadors. Els periòdics d'aquell any 1945 anunciaven el final de la segona guerra mundial i pronosticaven una època de creixement econòmic i social veritablement esperançadora. A Alzira començaven a reorganitzar-se les confraries religioses, i fins i tot en naixien de noves sense parar. Però les primeres que van començar el camí de la recuperació després de la guerra civil, van ser la de Sant Bernat i la de la Mare de Déu del Lluch, presidides aleshores per la senyora Josefina Piera, la confraria de la Mare de Déu, i pel senyor Manolo Montagud, la dels Sants Patrons. I casualitats de la vida, el senyor Manolo Montagud es va casar amb la senyora Virtudes Piera, neboda de la senyora Josefina Piera, quedant emparentats, d'aquesta manera, els presidents de les dues confraries patronals.
Aquella circumstància no va passar desapercebuda a ningú, ni d'una confraria ni de l'altra, i alguns membres de la junta de Sant Bernat que coneixien ben bé la senyora Josefina Piera, començaren a pensar que allò no anava a portar res de bo, com així va ser.
Ara, quan es compleixen seixanta anys de l'episodi que va posar fi a una tradició que venia ja de molts anys abans de la guerra, no puc reprimir-me la temptació de recordar l'incident més greu que recorde entre les dues confraries patronals de la nostra ciutat, i sobre el qual, tots els implicats van adquirir el compromís ferm de no fer mai cap comentari al respecte.
La guerra civil, no solament va portar un trencament de les estructures polítiques espanyoles, sinó que també va significar una ruptura amb alguns dels costums anteriors a la trista contesa civil. El clergat emergent de la postguerra va començar a replantejar els antics comportaments de la feligresia i de les confraries religioses. Un poc atemorits encara per la feroç persecució que havien sofert durant els tres anys de guerra, i amb un agraïment sense límits a les noves autoritats polítiques pel seu suport incondicional, els responsables de l'església catòlica van assumir un plantejament de treball diferent i basat en la submissió quasi total als representants del novell ordre institucional del General Franco.
Moltes coses van canviar a partir d'aquells anys, i encara no sé si per a bé o per a mal. La senyora Josefina Piera era una dona poderosa i influent en el nou règim polític i, conseqüent amb el moment de felicitat que gaudia, va voler començar amb força la recomposició de la Junta de Senyores de la Mare de Déu del Lluch, i va apostar fort en la construcció de la nova imatge, fent l'encomanda de la talla al millor escultor valencià de l'època. I a pesar de la penúria econòmica de la postguerra, aquell va ser un període d'esplendor per a la confraria de la Mare de Déu que, de la mà de la seua presidenta, va aconseguir ràpidament un lloc de protagonisme sense precedent a l'Alzira catòlica dels anys quaranta. El terratrèmol s'aproximava a poc a poc i sense remei.
Durant molts anys la Mare de Déu havia baixat de la muntanyeta per celebrar la festa de Sant Bernat i acompanyar els patrons en la processó del dia 23 de juliol. La Mare de Déu davant i Sant Bernat i les Germanetes darrere presidint la desfilada. I això, fins que la senyora Josefina va pensar que havia arribat l'hora de posar les coses al seu lloc ja que els temps definitivament havien canviat.
L'any 1943, va prendre possessió com a rector de Santa Caterina i com arxipreste de la ciutat el senyor Antonio Sanchis, un home bo i disciplinat que va acabar fent una gran amistat amb la senyora Josefina, amb la qual compartia inquietuds religioses i també literàries. Als pocs mesos, mossén Antonio Sanchis ja s'havia adonat de la gran influència de la senyora presidenta de la confraria de la Mare de Déu del Lluch, a la qual va professar una fidelitat inqüestionable, fidelitat que la senyora Josefina va saber aprofitar ben oportunament per aconseguir els objectius que desitjava, i un dia, al caliu del confessionari li va dir:
-Don Antonio, vosté no creu que la Mare de Déu és més important i per tant hauria de presidir la processó de Sant Bernat?
-És clar que sí -respongué don Antonio-. Segons mana la litúrgia, la Mare de Déu sempre ha d'estar per damunt dels Sants.
I el ben cert és que la reflexió que el senyor arxipreste don Antonio Sanchis va fer al senyor Manolo Montagud al començament la processó general del dia 23 de juliol de l'any 1944, de què la Mare de Déu, en ser més important que els sants, és la que ha de presidir tota manifestació celebrada conjuntament, va ferir de mort la bona relació entre la junta de cavallers de la Confaria dels Sants Patrons i la junta de senyores de la confraria de la Mare de déu del Lluch. En aquell moment el senyor Montagud es va trobar entre l'espasa i la paret. Al seu davant el clergue i la seua tia, i al darrere, els membres de la junta bernardina en peu de guerra per tal d'impedir que la petició del senyor arxipreste es complira. De com es va posar la senyora Josefina, no dec fer ara cap comentari. Però en finalitzar la processó, la gran senyora ho va deixar ben clar: la Mare de Déu del Lluch ha de presidir en el futur la processó dels Sants Patrons, segons mana la Santa Mare Església, i si no és així, la Mare de Déu no tornarà a baixar mai més a les festes de Sant Bernat.
I la Mare de Déu del Lluch va baixar a les festes de Sant Bernat de l'any 1945, li van fer la missa el dia 22 en el seu honor com tots els anys, i a més a més, amb la presència del Governador Civil de la Província Ramón Laporta, del delegat provincial del Front de Joventuts senyor Cerezo, del subjefe provincial del FET i de les JONS senyor Carlos Llinares Ariño, i de tots els membres de la corporació municipal en ple presidida per l'alcalde de la ciutat senyor Julio Tena. La festa va finalitzar amb un gran dinar a l'Hotel Colon.
Al dia següent, 23 de juliol, tot estava a punt per a la gran desfilada vespertina. A un costat, l'andeta amb una Mare de Déu del Lluch, reina i altanera, arreglada amb flors com no s'havia vist mai. A l'altre costat l'anda dels Sants Patrons amb un gram pal·li segons mana la tradició. I en mig de tot, una atmosfera densa que asfixiava els cors dels dirigents de les dues confraries patronals. I finalment, i a pesar del manament del clergue, i de la ferma voluntat de la senyora Josefina Piera, els membres de la junta rectora de la confraria del Pare Sant Bernat, no podien, i no van consentir, encara que correguera la sang, que sent la Mare de Déu la convidada a la festa, presidira la processó.
Aquell any de 1945, fa ara seixanta anys, va ser l'últim que la Mare de Déu del Lluch i el Pare Sant Bernat celebraren junts les festes patronals, però això sí, amb l'absència de la Mare de Déu en la processó.Josep Lluís Andrés.
La taula estava molt ben parada al menjador de la casa de Don Lisardo Piera. Al tapet ben tupit i florejat sobreeixien els colors d'un gran polit reial amb la cua oberta, sobre el qual, reposaven les copes, els plats i els tovallons brodats a mà del dot de la seu esposa, la Sra. Virtudes Muñoz.
La Sra. Josefina Piera, germana del Sr. Lisardo, havia convidat les seues col·laboradores més íntimes de la junta de la Mare de Déu del Lluch a l'àgape que tenia previst oferir a les primeres autoritats municipals quan acabara el ple de l'Ajuntament, en el qual es nomenaria la Mare de Déu del Lluch, Alcalde Honorari Superior Perpetu de la ciutat d'Alzira. Eren passades ja les dues de la matinada quant va finalitzar la reunió municipal d'aquell 2 de juny del 1948 i el Sr. Alcalde Don Carlos Llinares, acompanyat de cinc regidors de l'Ajuntament, se n'anaren a casa del Sr. Lisardo Piera per comunicar a la senyora presidenta i a la resta de dames de la junta de la Mare de Déu, l'històric acord institucional, i manifestar la disposició de tota la corporació alzirenya a col·laborar amb la confraria en la preparació dels festejos que foren menester i donar la màxima solemnitat a tan noble esdeveniment. El goig era gran i s'havia de celebrar com Déu mana, sense escatimar en gastos, encara que, els temps que corrien no eren per a llançar les campanes al vol. La situació econòmica de postguerra no permetia moltes alegries. Però, aquesta circumstància no preocupava gens ni miqueta la Sra. Josefina, que vivia en un món diferent al de tots els altres mortals. Un món sorgit del poder d'una ànima combativa capaç de moure muntanyes i produir terratrémols en les institucions públiques i privades.
El caràcter vitalista de la Sra. Josefina Piera, molt ben sostingut sobre la base d'una formació intel·lectual inqüestionable, la consolidava en el liderat de les organitzacions catòliques que s'havien començat a formar després de la Guerra Civil. Com a presidenta de la Asociación Católico-Benefica de Señoras de Nuestra Señora del Lluch, va reorganitzar la confraria de la Mare de Déu l'any 1939 ocupant-se en primer lloc de la construcció d'una nova imatge de la Moreneta per a poder recuperar tan promte com fóra possible el culte a la patrona de la ciutat.
A pesar de viure a València, la Sra. Josefina passava molt de temps a Alzira, on posseïa una magnífica casa de camp a la partida de Tisneres. Durant alguns anys va mantenir una bona relació amb les germanes del Pío Instituto de Hijas de María Religiosas Escolapias, amb les quals col·laborava en la labor docent que desenvolupaven a la casa convent que tenien a la Plaça Major, anomenada aleshores del Caudillo. En aquell caseró vell i ruïnós de monges escolàpies passí els anys de la meua joventut, tot en mig d'un món de fam i d'ignorància. Era una època difícil per a les persones amb pocs recursos, i més, si eren de les que havien perdut la guerra. No era el meu cas. Jo pertanyia a una família de llauradors acomodats de les que garantien el sac d'arròs i de farina al rebost del convent. Ara recorde i comprenc la gran estima que sentia per mi la mare superiora sor María del Carmen López, que em va permetre gaudir de molts privilegis durant el temps que vaig estudiar en aquell edifici fosc i humit de vora riu.
Un dia del mes de novembre del 1942, la Sra. Josefina Piera vingué al col·legi a donar una conferència sobre "Las letras y las ciencias", una matèria en la qual jo era una alumna avantatjada. I va ser durant el col·loqui d'aquella dissertació, on vaig tenir el primer contacte personal amb la Sra. Josefina Piera i on va nàixer una curta però intensa i interessada amistat. La seua professionalitat literària i la meua vocació per les lletres confluïren immediatament. A l'instant notí que les dues comulgàvem la mateixa filosofia de la vida, i que aquell encontre seria el preludi d'una experiència única i irrepetible.
Durant els set anys que vingueren a continuació, col·laboràrem en infinitat de projectes literaris, i per a mi, va ser la brúixola que orientava la meua inquietud creativa. De la seua mà, vaig descobrir les meravelles ocultes i els secrets mil·lenaris d'una València hortolana amb pretensions de gran capital. I em va mostrar el valor incalculable de les tradicions i les llegendes de la nostra terra. Al seu hort, passàrem dies inoblidables respirant l'onada de mil perfums que regaven la recerca de la profusa saviesa. Era una casa de camp reblida de records. L'estada d'escriptors, artistes i pintors com Joaquim Sorolla i Teodoro Andreu reflectien la personalitat sorprenent de la propietària que, amb el seu discurs, seguia mantenint viva la presència de tants personatges il·lustres del passat. Allí, el nostre paisà Teodoro Andreu, va pintar diversos retrats de la Moreneta, alguns dels quals encara es conserven. Li agradava fomentar l'amistat amb les persones que apreciava, i un dia de Santa Anna, vingué a casa a saludar els meus pares que ja coneixia des de sempre. La mare i jo celebràvem l'onomàstica, i em va regalar la seua novel·la A fuerza de querer, laqual em vasignaramb una breu dedicatòria. "A mi fiel discípula Ana María con profundo agradecimiento por su amistad y colaboración. Y por ser el espejo claro y transparente de la mejor juventud de nuestros días. Alcira, 26-7-1943. Josefina Piera". La Sra. Josefina semblava la sobirana absoluta d'un regne nou i resplendent sorgit del règim de Franco. Ara, despres de seixanta anys, he de confessar que durant aquell període de postguerra, vaig ser una adolescent feliç al marge de la vida real.
El 10 de desembre del 1948, em va convidar a dinar al seu hort. Va ser el dia en què les Nacions Unides aprovaven la Declaració Universal dels Drets Humans i, encara que aquest no era el motiu de la reunió, no he pogut oblidar mai la coincidència. Després del plat de paella i arribada l'hora del café, la senyora Josefina em va dir amb molta solemnitat:
--Anna María, voldria que fores la meua secretaria particular i m'ajudares en la responsabilitat de presidir la confraria durant aquest exercici tan especial. El nomenament municipal de la Mare de Déu ens obliga a fer un esforç major per a organitzar unes festes més dignes al pròxim mes de setembre.
Aquella petició em va semblar un gran honor i l'acceptí immediatament. Em vaig posar totalment a la seua disposició, sense valorar la dimensió del compromís que estava assumint ni el perill de les seues conseqüències. L'atracció que sentia per la nova responsabilitat em sostragué de la meua realitat i em vaig contagiar de l'entusiasme que mostraven les senyores de la junta.
La primavera del 1949 va ser especialment intensa en reunions i preparatius. Posarem Alzira de volta i mitja. L'Ajuntament, l'Agrícola, el Jurat de Reg, el Sindicat Arrosser, les confraries parroquials, les festes de barri, la Junta Local Fallera que aquell any va estar presidida casualment i de manera excepcional pel Sr. Lisardo Piera. I no sé ja, quantes institucions més comprometérem a col·laborar. La junta de senyores no hi havia qui la parara. La Mare de Déu s'ho mereixia tot. El dia 18 de setembre del 1949 seria un dia assenyalat. Volíem organitzar una solemne missa cantada amb orquestra i cor, presidida per l'Arquebisbe de València D. Marcelino Olaechea. Després volíem també una gran sessió plenària de l'Ajuntament amb la presència de les primeres autoritats dels pobles del voltant. Tot seguit volíem celebrar un gran dinar de gala a la terrassa del cine Casablanca, i fer una col·lecta per a comprar un bastó ben farcit d'or i brillants digne de l'Alcaldessa d'Alzira. La processó vespertina la volíem ben memorable i històrica. I creguérem que també podíem volar com les àguiles sobre totes les vinyes del Senyor. I entre tanta efervescència es formà la gran trifulga i aparegueren les veus crítiques que qüestionaven l'excessiva despesa que es produiria. La Sra. Conxeta la de Casesnoves, ho va deixar ben clar. Era massa gasto per a tants pocs diners. Però les comissions dels barris tiraren la casa per la finestra i començaren a organitzar una gran cavalcada amb monumentals carrosses florals com mai no s'havia vist. La pujada a la muntanyeta es preveia espectacular i, com no podia ser d'altra manera, la carrossa de la Mare de Déu havia d'estar a l'altura i ser la més gran. I a l'altura va estar. La Sra. Josefina i Amadeo el de la funerària del carrer La Rugla, decidiren arreglar amb teles blanques i amb moltes flors el carruatge dels enterros i situaren la Mare de Déu dalt de tot, en el lloc de la creu. L'efecte era espectacular. La gran carrossa tirada per quatre cavalls blancs anava rodejada i protegida per una infinitat de joves falleres connectades simbòlicament a la Mare de Déu per unes cintes blanques de ras que naixien als peus del àngels i s'escampaven al voltant de tot el carruatge. La Sra. Conxeta la de Casesnoves va insistir: "El carro dels morts no durá res de bo". Ja no va haver-hi una tercera amonestació. En arribar l'anda floral als peus de la muntanya, un cable invisible i feroç es creuà amb la Mare de Déu i li trencà el cabet. Tot va ser ràpid. En un moment baixaren l'escultureta i la Sra. Josefina amb la seua mantellina li va fer una lligassa com si fora una gran bufanda i solventà el problema a l'instant.
Però, la poderosa senyora començà a balancejar-se. Em vaig acostar per auxiliar-la i em quedí de pedra. Mai no l'havia vist tan trasbalsada. Una forta angoixa li estava arrossegant el cor. I jo, vaig cometre l'error de la meua vida en voler consolar-la.
--Donya Josefina --li vaig dir--, crec que la Sra. Conxeta tenia raó. Tal vegada ens hem exedit una miqueta.
Els seus ulls es quedaren fixos, i la seua mirada em va traspassar amb la força de dues espases d'acer ben esmolades. Ja no em va dir res. En aquell lloc i en aquell moment acabà la nostra amistat. No sé el que va passar pel seu cap. Ni ho vull saber tampoc. Ni vull que ho sàpia ningú, llevat del Cel.Josep Lluís Andrés.
A la portalada de l'església de Santa Caterina, unes dones molt velletes murmuraven i donaven gràcies a Déu Nostre Senyor per haver-los concedit una vida llarga i reblida de bones experiències. I mentre això feien, van veure com eixien de dins l'església el senyor rector Francisco Albiol, el senyor alcalde Bernardo Andrés, el senyor farmacèutic Manuel Oro i el senyor advocat Rafael Presencia Lliso.
Al veure els quatre cavallers, les dones velletes van pensar que es tractava d'algun assumpte relacionat amb la confraria de la Mare de Déu de la Murta, la qual havia armat una gran remor per tot el poble sobre el patronatge de la Mare de Déu. Segurament, aquelles dones velletes ja han faltat, i es de suposar que Déu Nostre Senyor les deu tenir a totes al mig del cel, però jo, que encara no havia complit els vint anys, ho recorde tot allò perfectament, i també sóc sabedor de com de difícil i arriscat resulta contar, només quaranta anys despés, les moltes coses que van passar en un període tan conflictiu de la nostra història, però tan fructífer al mateix temps. Fructífer perquè va aconseguir despertar l'esperit religiós d'una societat profundament adormida a la l'ombra plàcida del poderós règim de Franco.
La recuperació de la devoció a la Mare de Déu de la Murta, que s'havia produït a partir de la benedicció de la nova imatge l'any 1954, havia començat a qüestionar a Alzira el patronatge de la Mare de Déu del Lluch, un patronatge assegut únicament sobre la tradició oral, i que, ben equivocadament, es creia indiscutible.
I com que la realitat sol acabar imposant-se als somnis, als devots de la Mare de Déu del Lluch no els va passar per alt el perill que allò representava per a seguir mantenint el seu ideal religiós, i van decidir que havia arribat l'hora de treballar de veritat defensant les seues conviccions patronals de la Mare de Déu del Lluch, conviccions ben arrelades a una tradició antiga, que ara, sense saber per què, corria el risc seriós de desaparéixer. I d'aquesta manera, és com va nàixer a la nostra ciutat una gran croada mariana mai acceptada oficialment.
L'activitat de les dues confraries va ser frenètica durant els últims anys de la dècada dels cinquanta i tota la dècada dels seixanta del segle passat. Contar ara totes les coses que recorde d'aquella època tan agitada em resulta totalment impossible, sobretot, per la limitació de l'espai de què dispose, però entre tots els esdeveniments més rellevants d'aquells dies històrics, voldria destacar-ne un que m'ha quedat especialment gravat a la memòria; l'acte de la coronació, o millor dit, de les dues coronacions de la Mare de Déu del Lluch. Primer, la del vint-i-cinc aniversari l'any 1965, i després, la canònica del dia 22 de maig del 1966. I recorde també, com no, els seus protagonistes principals, el president senyor Pepe Palacios i la presidenta María Moll, una senyora distingidíssima, per la qual sempre he sentit una profunda admiració.
A donya María Moll, la conec des de la meua adolescència, quan una colla d'amics de l'Institut Rei En Jaume, passejàvem per la placeta amb unes xiquetes molt singulars que estudiaven en el col·legi Jesús i Maria de València. En aquella comunitat escolar de la Gran Via, coneguda popularment com la casa de los cristales, estaven internes les seues filles Marita i Immaculada, que amb Fani Saus, Angelines Barber, María Pilar Montagud i algunes alumnes més, formaven un grupet d'amigues molt fines, amb les quals vaig tenir una bona amistat que encara conserve.
Al senyor Pepe Palacios el vaig conéixer un poc abans, durant uns exercicis espirituals en un hort que les monges de la beneficència tenien a la carretera de Carcaixent. Encara era seminarista, però a mi, ja em va semblar aleshores que la sotana no li quedava bé. Poc temps després, va quedar més clar que el seu camí no era precisament el de pastor d'ànimes. El destí li reservava unes altres missions.
I va ser don Joaquim Nadal, rector de la parròquia de la Mare de Déu, el que va encomanar al senyor Palacios, amb trenta anys acabats de complir, l'àrdua missió de presidir una confraria renovada que poguera posar en marxa una poderosa maquinària que remoguera cel i terra i el firmament sencer, per tal d'aconseguir que el patronatge marià alzireny continuara sent de la Mare de Déu del Lluch, i fer front a la dura competència que representava la vigorosa confraria de la Mare de Déu de la Murta, la qual tenia el suport incondicional del senyor alcalde, el de gran part de la corporació municipal, el d'alguns grups d'intel·lectuals, i el de quasi tots els poders fàctics de la ciutat.
Eren anys ben difícils que exigien molta imaginació i molta dedicació, i s'havia de filar prim per a no cometre cap error. Des del mateix dia en què va nàixer la parròquia del Lluch, el capellà don Joaquim Nadal no va descansar ni un minut en la seua lluita per a despertar emocions i agitar consciències i va crear, en l'any 1955, la junta d'obres del santuari, la qual es va constituir solemnement en l'església de Sant Joan, i es transformà un any després, en la primera junta de cavallers de la confraria de la Mare de Déu del Lluch. Don José Piera va estar elegit president de la nova entitat religiosa, amb l'esperança equivocada de posar fre a les inacceptables aspiracions dels murteros que volien fer patrona d'Alzira la Mare de Déu de la Murta.
La guerra freda entre murteros i lluqueros es presentava dura i anava a ferir sentiment difícils de cicatritzar. Van ser dies d'intens fervor marià que desbordava allò correctament acceptable per la institució eclesiàstica. Les coses no anaven bé, i és ben cert que el senyor Piera no va poder parar el poderós moviment que representava l'univers murter, que a pesar de no ser massa nombrós, va desenvolupar uns majestuosos signes d'esplendor al límit del sobrenatural. Les multitudinàries romeries al Monestir de la Murta,
(foto: Monestirde la Murta)
i els sumptuosos muntatges d'Enrique Núñez per a la festa de la candelera a l'església de Santa Caterina, resultaven impressionants i marcaven una trajectòria difícil d'igualar.
Però el 20 de maig del 1965, les coses van començar a canviar. Prenia possessió com a president de la confraria del Lluch el senyor Pepe Palacios, i uns dies després, l'acompanyava en la presidència la insigne i influent senyora donya María Moll, esposa del senyor Pepe España, la qual formava part d'una antiga burgesia local amb gran tradició i pes social. Donya María disposava de la col·laboració inquebrantable de la important feligresia de la parròquia de Sant Joan, a més de tindre el suport de la incommensurable confraria dels sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia, presidida aleshores per l'històric bernardí i bon amic seu, Manolo Montagud. El senyor Pepe Palacios representava la via directa amb la cúria eclesiàstica i posseïa les claus que obririen totes les portes del palau arquebisbal. Els nous presidents havien entrat amb bon peu, i els resultats no es feren esperar.
Durant l'any 1965, ja van ser presidents de la comissió de les noces d'argent, i van organitzat els actes del vint-i-cinc aniversari de la restauració de la imatge, de manera que aconseguiren remoure un fervor popular que seduiria les classes més humils de la població, les quals acabaren esclatant en un cant de jubileu capaç de convocar les més espectaculars manifestacions d'identificació mariana. Molts sentiments adormits es van despertar durant les visites que els grups de senyores que formaven María Plasencia, Pepita Vila, Antonia Presencia, Milagros Enguix i no sé quantes dones més, totes sota la presidència de María Moll, realitzaven casa per casa arreplegant l'or per a la nova corona de la Mare de Déu. El dia 1 de maig, un simbòlic acte de coronació a la Plaça Major, posava fi a les bodes de plata de la restauració de la imatge i preparava el camí per a l'organització dels actes de la coronació pontifícia i de l'any marià que començarien el dia 1 de setembre. L'obertura de la porta santa al santuari de la muntanyeta per l'Arquebisbe don Marcelino Olaechea, amb el martell d'argent de la Mare de Déu dels Desemparats de València, posava de manifest l'habilitat de l'exseminarista, i deixava clar que la seua experiència de rata de sagristia seria decisiva per a canviar les regles del joc, no sense aguditzar, encara més, l'enfrontament entre les dues confraries.
El dia 22 de maig del 1966, don Marcelino Olaechea i Loizaga entrava victoriós a la Plaza del Caudillo, on l'esperaven les més importants autoritats religioses i polítiques. El recentment nomenat alcalde de la ciutat don José Pellicer Magraner no va poder estar en la cerimònia de la coronació pontifícia, i va delegar en don Ramon Flor. La placeta estava de gom a gom i tot pareixia perfecte, a pesar de la pressió que es filtrava a través de l'atmosfera lluminosa d'aquella vesprada dominical de primavera. El matrimoni format pel senyor Adrian Campos i la senyora María del Carmen Súñer, que s'havien casat sis anys abans als peus de la Mare de Déu de la Murta, apadrinaven la coronació pontifícia de la Mare de Déu del Lluch. I don Marcelino no va voler perdre l'oportunitat de saludar des de la trona instal·lada al centre de la plaça, a la Reial Confraria de la Murta, sabedor com era de la dura batalla que s'estava lliurant, i de l'escrit que un nombrós grup de confrares del Pare Sant Bernat li havien fet arribar uns dies abans mitjançant l'Excel·lentíssim Ajuntament, i en el qual demanaven la dimissió de tota la junta rectora de la confraria bernardina, per haver autoritzat la preséncia dels patrons del poble en aquell acte de coronació.
foto:Salo Noble, Ajuntament d'Alzira
Finalment, don Marcelino no va fer cap menció al nomenament del patronatge de la Mare de Déu del Lluch, i deixà ben decebuts els organitzadors que havien dipositat totes les seues esperances en aquell moment històric. Així que, abans d'acabar, i aprofitant els darrers moments de la celebració, el senyor Palacios va voler enarborar la bandera de la reivindicació i dirigint-se al senyor Arquebisbe li va dir:
-...Ahora, sólo deseamos que nos la hagáis Patrona, que es el
mayor deseo de todos los alcireños.
-Todo llegará, todo llegará -respongué l'Il·lustríssim ancià, amb un fil
de veu cansada i tremolosa.
Aquesta va ser l'última visita de don Marcelino Olaechea i Loizaga a Alzira. Cinc mesos després va presentar la renúncia al càrrec.
I enmig de la densa multitud que omplia la placeta, i de tanta tensió continguda, es van trobar dues grans amigues de tota la vida, la senyora Conxeta la de Casesnoves i la senyora Consuelito la de Costelletes, antigues alumnes de costura en les monges de l'Hospital.
-Em sap mal dir-t'ho, Consuelito -va dir la senyora Conxeta la de Casesnoves-, però vull que sàpies que la patrona d'Alzira sempre ha sigut i sempre serà la Mare de Déu del Lluch.
-Això encara està per vindre -respongué la senyora Consuelito la de Costelletes-, però passe el que passe i per molt prim que fileu els lluqueros, mai no aconseguireu igualar la seda amb el percal.
Siga com vulga, els anys han passat i els temps ara són diferents. Estic absolutament segur que la senyora Conxeta i la senyora Consuelito estaran compartint la glòria celestial amb totes aquelles animetes amantíssimes de la Mare de Déu, a la qual, entregaren el millor de les seues vides. A elles, demane disculpes per haver-les mencionades en aquest escrit sense el seu permís previ. I demane disculpes a don José Palacios i a donya María Moll, pel meu atreviment de nomenar-los en el present article, i a totes les altres persones a què faig referència, i també a les que s'hagen pogut sentir identificades en la narració d'aquests
