(Del LLibret de la Falla Caminou 2009)

BICENTENARI DEL CREADOR DELS LLIBRETS DE FALLA

 

En Falles del 2009 es complix el segon centenari de Josep Bernat i Baldoví, l'escritor festiu més popular de la història de València, que va nàixer en Sueca el 19 de març de 1809 -coincidència amb el seu nom del dia i que ell seria el creador de l'estil dels llibrets de falla!- i que va morir a València amb 55 anys d'edat el 1 de giner de 1864. Perqué, si bé la seua activitat professional inicial va estar lligada a la seua localitat natal, amb menys de trenta anys es va establir en la capital de la província i va viure fins al final en una casa de la llavors plaça de Sant Bertomeu -junt amb la parròquia del mateix nom-, hui plaça de Manises.

Al complir-se el primer centenari del seu naiximent, l'any 1909, en la fatxada d'eixa finca, quasi en el cantó del carrer de Cavallers, la societat cultural l'Antigor va col·locar una làpida que recorda que allí va viure i va morir el popular -i, al mateix temps, famós- escriptor satíric, placa que es va costejar per subscripció ciutadana.

Nascut en una benestant família de Sueca, va ser portat a València perquè cursara el batxillerat en les Escoles Pies del carrer de Carnissers, i posteriorment es va llicenciar en Dret en la universitat valenciana. Va exercir d'advocat, ja en sa casa definitiva, encara que va haver de desplaçar-se sovint, perquè successivament se li va designar jutge de Catarroja i de Sueca, sent a continuació triat diputat a Corts i alcalde de la seua població natal. Des dels 24 anys va patir sordea, el que li va valdre el sobrenom de Lo sord.

Però la seua afició era la lliteratura satírica. Va escriure en castellà en alguna publicació de Madrit, mes prompte va traslladar els seus texts a València i en valencià, col·laborant en publicacions divertides com El Mola, El cigne, El cresol, El Túria i altres. Va fundar, junt a Josep Maria Bonilla i Pasqual Pérez i Rodríguez els setmanaris “La Dolçaina” (1844), “El Tabalet” i “El Sueco” (1847).

Va ser autor dels primers Llibrets de Falla (1855) i se'l considera el pioner del teatre popular valencià. Va escriure també alguns miracles per a les tradicionals representacions de la festa de Sant Vicent Ferrer.

Va ser un dels pioners en el moviment denominat d'espardenya. En el temps de la Renaixença Valenciana, allà pel segle XIX, van conviure dos corrents lliteraris molt definits i distints, els poetes de "guant" i els "d'espardenya".

El corrent denominat de "guant" representava a la burguesia, era conservadora i solien usar paraules arcaic i en desús, així com expressions i girs clàssics i no empleades pel poble. El seu màxim exponent va ser Teodor Llorente. Les inquietuts dels representants este corrent no coincidia en els del poble.

El corrent denominat de "espardenya" , corrent també conegut com "populista" era tot al contrari, entre els que destaquen en llum pròpia Eduart Escalante, Pasqual Pérez i Constantí Llombart a mes de Josep Bernat i Baldoví. Escrivien en el valencià popular parlat en el carrer, incloent castellanismes, per a arribar millor a tot el poble i conectar en ell.

La majoria dels poetes "d'espardenya" van escriure en periòdics populars com, El Mola, El Cresol i La Dolçaina.

Tant uns com atres, tant els satírics com els romàntics, van coincidir, encara que fóra de forma diferent en el seu valencianisme.
A pesar de tot sempre Bernat i Baldoví va ser moderat i eclèctic en els seus plantejaments lliteraris i polítics.

L'orige dels "Llibrets de falles" és pot situar en 1885 quan Bernat i Baldoví explicava la falla "El Conill", d'una manera humorística i en vers. La falla és va plantar en la plaça de l'Almodí a la ciutat de València i en la qual d'una forma irònica i en molta sorna se tractava de "el conill de Vicenteta" i D. Facundo, un fogós iaio que és creia en edat de ser un conquistador.

La majoria dels poetes populars del Renaiximent valencià van escriure algun llibret, arribant a crear un gènere humorístic i festiu que és troba encara vigent, perquè son molts els pobles del nostre Regne de València que actualment expliquen a vers els escenes i quadros que oferixen els falles valencianes, com ho feren antany els grans poetes predecessors.

Al teatre, Bernat i Baldoví va omplir escenaris de públic divertit amb obres com El rei moro de Granada, Un assaig fet en regla, qui tinga cucs que pele fulla, El gafaüt, Pataques i caragols, l’Agüelo Pollastre (que era una paròdia de Don Juan Tenorio), Carta de Sento Beseroles a Pasqualo Ratolí, Poema, en el qual és critiquen els costums. La fira de Xàtiva La creu del matrimoni, (1866), on posa en dubte esta institució i donava consells. Consells a una noble senyora. Este poema li va valdré l'excomunió per part de l'arquebisbe.
En els epitafis imaginaris de la seua obra “el Cementeri de Cantacucos”, satirisava la mort amb versos com estos
“Ací dins tenim un mort
que no ha tancat mes que un ull
perque el pobre estava tort.”

i en atra descrivia socarronament la perspectiva des del púlpit:
“Pujà un frare a predicar
veu sis calvos en un puesto
i digué: Senyors, açò... es la església o un melonar?

 

La tertúlia de Colau, Un fandanguet de Paiporta i, sobretot, L'alcalde de Favara o el Virgo de Visanteta, la més popular delesseues creacions que va ser segle i migdesprés portada al cine; per cert, que des del'Arquebisbat se li va requerir, perquè el prelat va considerar -per referències, clar, perquè no havia anat al teatre- que es tractava d'una obra immoral i pecaminosa. Bernat i Baldoví va respondre a l'arquebisbe que estava mal informat, i que l'endemà li portaria el text perquè el comprovara; i en menys de "hores vint-i-quatre" -parodiant Lope de Vega- va redactar de nou la peça, ja neta d'atreviments, ara amb el títol Pasqualo Visanteta o el tribunal de Favara. En castellà escrigué el drama Los pastores de Belén. Deixà també diversos miracles: El mocador, i la Fealdat i L’Hermosura:

Rita, por cierta pendencia
fue citada ante el alcalde,
y este le sirvió de balde,
dando en su pro la sentencia.
Con refinada malicia
dijo entonces la alcaldesa:
“Nunca he visto, Antón, tan tiesa
la vara de la justicia”.

Els seus escrits reflectixen el problema econòmic del camp valencià durant la primera mitat del segle XIX i transpiren un irònic escepticisme pel que fa a les institucions constitucionals i administratives de l'apoca.

 

 

El Virgo de Vicenteta
Es tracta de l'única obra que ha perdurat de l'escriptor. Escrita l'any 1845,la seua gosadia i pels hilarants apunts escènics, sembla més una obra destinada a ser llegida que a ser representada, el que és coherent amb la moral de la seua època. Així, El Virgo seria una obra destinada a circular clandestinament entre els senyors benestants de València i el seu entorn. Un altre suecà, Joan Fuster en el prefaci a l'edició feta pel setmanari El Tempsdefensa la idea que Bernat i Baldoví, pel seu caràcter conservador i cristià, no va voler fer una obra transgressora més que en el llenguatge, i que l'autor s'hauria escandalisat davant d'una obra de Sade. No deixa Fuster de reconèixer el caràcter sorprenent d'alguns passages, més pròxims a l'absurd d'Ionesco o al surrealisme que al típic sainet del Segle XIX . L'obra està plena de referències agroeròtiques, tan habitualsentre els valencians, otorgant tota mena de qualificatius provinents de l'horta o del secà als òrgans sexuals: col, figa, fava, pimentó, bolet, raïm i un llarg etcètera. Bernat i Baldoví hi arriba a fer una paròdia completa del cèlebre soliloqui de Segismundo en La vida es es sueño de Calderón de la Barca , però aquesta vegada és Vicenteta qui es queixa per no tenir un amant com cal:
[...] Obri el temple de l'amor
la burra al cap d'un estable
i al punt va el burro en lo sable
a fer-li guàrdia d'honor;
i per més que ella en fervor,
rebusna, coceja i bota,
tot aquell rabo de jota
li emboca per lo pitou.
¡I a mi que en manco en tinc prou
no ha d'haver ningú que em fota!
etc.
L'any 1979 el director de cinema valencià Vicent Escrivà va fer una versió cinematogràfica de El Virgo, amb l'actriu italiana Maria Rosaria Omaggio i el Valencià Pepe Sancho com a protagonistes.
Amb l'entrada del segle XXI, primer del tercer mil·lenni, evoquem esta figura insigne d'un valencià que va saber prendre el pols al sentir popular i expressar en vers festiu
-ah, i pràcticament tot ell en consonant, sense recórrer a l'assonant!-
el que el públic del seu temps i dels dos-cents anys següents volia i vol sentir i escoltar. Des de este llibret de la falla Caminou voldríem que se li donara l'importància que te, possiblement el millor escriptor valencià del segle XIX, al menys per als fallers.

www,fallacaminou,net

 

 

Fonts: es,wikipedia,org ; www,iifv,ua,es ; www,lluisvives,com; www.llvs-mavida,com ; www.levante-emv.com