o Jafaya, poeta hispanoárabe d'Alzira ( 1058-1138).
Biografia II,
Abu Isaac Ibrahim Ibn Jafaya, naixqué en Yazirat Suqr, o siga la nostra Alzira en 1058 ¡fa 950 anys redons!. Morí també en Alzira en 1138 ¡870 anys redons! Musulmà-valencià, segurament diglòssic, que escrivia en llengua àrap, i ¿per qué no? S’entenia en els del seu poble en romanç valencià. No és cosa de ciència, sino de sentit comú.
Dels primers 7.000 invasors musulmans, més d’un 90% eren berebers romanisats; la població d’Hispània rondaria els cinc millons (inclús 6 o 7). Vostés mateixa calculen l’ADN. Conten els historiadors que als moros agradaven i molt les gallegues, per sonrosades, i també les valencianes. Com que el Corà manava respectar als estrangers, les espanyoles foren respectades… i prenyades. ¿En quin cap, científic, cap que a la segona o tercera generació ací érem àraps? no, érem musulmans per raons impositives, pero la raça no havia canviat gens ni miqueta. Confondre arabisació en islamisació és un erro científic molt greu.
Lo que passava era que alguns, poquets, musulmans valencians sabien parlar i escriure en àrap. I este és el cas de Ben Jafaya que en la seua Alzira estudià gramàtica, religió i lliteratura, i després d’una formació rigorosa en poesia clàssica àrap, es dedicà a crear obra pròpia, especialment dedicada a temes de la naturalea.
Creuen encara alguns en el binomi moro=salvage. Erren. Per eixemple el reyet taifa de Saragossa, Ben Tifilwit, es rodejà de poetes i filòsofs en son Aljaferia. Entre 1113 i 1117 coincidiren el nostre Ben Jafaya i el filòsof Avempace que arribà al càrrec de Visir. Quan en 1118 Anfós el Batallador conquistà Saragossa, Ben Jafaya se’n tornà cap a Alzira, dedicant-se al seu quefer poètic, que diuen manieriste. Un estudi complet de sa vida i obra fon publicat en 1992 per l’editorial Hiperion, en estudi d’Hamdan Hayyayi.
Ben Jafaya, de bon nom Al Yannan, el jardiner, cultivava les metàfores com si foren flors (traduïxc a la llengua valenciana): “en una vall en la qual les boques de les margarites han alletat el pit dels núvols de glopades d’aigua generoses… l’aigua del canal ornava les joyes: de la rosada, es pareixia a un coll en el qual els arbres havien cordat els colls de ses camises… al voltant d’ell una séquia la transformava en una bella cenyida per la cintura”.
Pero per si acàs estos versos no diuen prou de l’alçària poètica de Ben Yafaya d’Alzira, ací els deixe esta mostra convincent de que la nostra cultura ya en el XII apuntava al segle d’Or.
“Discorre el riu suau,
dolçament,
com el néctar pels llavis
mentres la brisa, humida, arrastra pereosament sa coa
sobre el quadro de flors
suscitant un olor a perfum
des del jardí impregnat
de rosada.
Allí gogí del meu amor
la boca de la qual em
paregué margarita,
els ulls murta
i son piga violeta de viola”.
Pensar, i dir, que els repobladors del nort arribaren a un regne moro incult, bàrbar, ruc, agrest, salvage, analfabet, erm, illetrat, ignorant. Tinc per segur que cap repoblador gojava d’un cultiu poètic tan ben cultivat com l’alzireny Ben Jafaya. ¿En coneixen algun atre a mà metafòrica? De romanços, prou.
Biografia I
Es un del mes importants poetes del periodo
almorávide. Cultivá un estil manierista amb el que recreaba
ambients exquisits, com en las descripcions de jardins
que le valguerenn el apodo de Al-Yannan ("el jardiner").
OBVIETAT:Escrigué en arab clàssic perque era la llengua escrita oficial, si haguera visgut en en regne de Jaume I haguera escrit en llatí, el valenciá no s'escomençá a escriure fins a la época dels iaios de Ferrán el Catòlic. Pero parlava en Valenciá com Sant Bernat, o sa mare o tots el llauradors de la epoca, que no savien escriure, en l'any 1900 per eixemple, el 90% dels nostres iaios alzirenys eren analfabetos.
Cuántas noches contigo
Cuántas
noches contigo, deliciosas,
vino en el mismo cáliz yo bebía,
y nuestro hablar suave parecía
el susurro del céfiro en las rosas.
Perfume dulce el cáliz exhalaba;
pero más nuestros juegos; más las flores
que de tu seno y ojos seductores
y de tus frescos labios yo robaba.
Sueño, embriaguez, un lánguido quebranto
rindió tu cuerpo hermoso,
que entre mis brazos a posarse vino;
pero la sed, en tanto,
apagar quiso el corazón ansioso,
de tu boca en el centro purpurino,
fue entonces limpia y rutilante espada
y fue bruñido acero tu figura,
al desnudar la rica vestidura
tan primorosamente recamada.
Y yo estreché con lazo cariñoso
tu esbelto talle y delicado seno,
y besé tu sereno
rostro, que sol hermoso
para mi bien lucía,
dando ser a mi alma y alegría.
Toqué con ambas manos
toda la perfección de tu hermosura,
anchas caderas y cintura breve,
y dos alcores cándidos, lozanos,
que separa de un valle la angostura
y que están hechos de carmín y nieve
Envuelta en el denso velo
Envuelta en el denso velo
de la tenebrosa noche,
vino en sueños a buscarme
la gacela de los bosques.
Vi el rubor que en sus mejillas
celeste púrpura pone,
besé sus negros cabellos,
que por la espalda descoge,
y el vino aromoso y puro
de nuestros dulces amores,
como en limpio, intacto cáliz,
bebí en sus labios entonces.
La sombra, rápida huyendo,
en el Occidente hundióse,
y con túnica flotante,
cercada de resplandores,
salió la risueña aurora
a dar gozo y luz al orbe.
En perlas vertió el rocío,
que de las sedientas flores
el lindo seno entreabierto
ansiosamente recoge;
Rosas y jazmines daban
en pago ricos olores.
Mas para ti y para mí,
¡oh gacela de los montes!,
¿qué más rocío que el llanto
que de nuestros ojos corre?
